Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet
doc. 4 del 3 juny 1374
Abstract
Sentència pel pagament de drets senyorials
Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet
doc. 4 del 3 juny 1374
El doc. 4 del 3 juny 1374 de l’Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet reporta la sentència interessant de la disputa per als drets senyorials entre el monestir de Poblet i els homens d’Ulldemolins. Aquest document té multes fórmules jurídiques repetides, sense les quales les cartes serien ben poques, però és important com a testimoni de la llengua catalana; el es l’únic document en Català de l’Arxiu abans 1444; a l’altra banda pot ser el breu resum de la vida feudal de l’època i de la situació econòmica del Monestir de Poblet a la fi del XIV segle. Entre les autres coses són importants les mutacions de l’encontre de consonants amb y, sobretot l’aplec –sh [∫] que esdevé l’explicació del mateix són en l’anglès. En la Sentència es troban també alguns noms de persones i de lloc que caban a la historia del monstre et de Catalunya.
Le doc. 4 du 3 juin 1374 de l’Arxiu de la Bibliothèque du monastère de Poblet (Tarragona) présente la sentence du procès pour les droits féodaux entre le monastère de Poblet et les villageois Ulldemolins. Dans ce document on trouve beaucoup de formules juridiques répétées, sans lesquelles le document ne serait que peu de chose. Ce manuscrit est assez intéressant pour le témoignage de la langue catalane qui ne paraît dans l’Arxiu que depuis 1444. En outre on peut y trouver un résumé de la vie féodal de la période et de la situation économique du monastère de Poblet à la fin du XIV siècle. Il est intéressant d’y trouver les mutations de la rencontre des consonne avec Y, notamment le groupe sh [∫] en tant que l’explication du même son en anglais. Dans cette Sentència on trouve aussi des noms de personne et de lieu qui remontent à l’histoire du monastère et de la Catalogne.
Die Handschrift 4 am 3 Juni 1374 vom Arxiu der Klostersbibliothek von Poblet (Tarragona) stellt das Urteil dar, das der Rechtsstreitigkeit über das Gerichtsverfahren zwischen dem Kloster und den Burgern von Ulldemolins beilegt. In dieser Handschrift werden viele Rechtsformulierungen gefunden, ohne die der Wortlaut sehr gering wäre, aber er ist sehr wichtig als Aussage der katalanischen Sprache, die bis 1444 in den Dokumenten des Arxiu nicht erscheint. Es ist außerdem möglich, eine Übersicht des Mittelalterlichen Lebens und der Wirtschaftslage des Klosters von Poblet an der ende der XIV Jh zu verstehen. Aus der Sprache gibt es die Möglichkeit, einige Aussagen der Veränderung der Konsonantenhäufung mit Y zu bemerken davon, daß die sh [∫] Verbindung überhaupt dieselbe Stimme auf English erklärt. In diesem Sentència ist eine große Menner- und Ortsnamen Liste sehr bedeutend, die sich auf die Geschichte des Klosters und Kataloniens beziehen.©
Referència que s’ha de citar:
À citer:
Etwaige Zitat:
Alessandro BONACCHI,
Sentència pel pagament de drets senyorials ©
www.filologiaromanza.it Pistoia 2009-07.10.2021.
Tutti i diritti riservati ©
Alle Rechte vorbehalten ©
Tos els drets reservats ©
All rights reserved©.
Tous droits réservés ©
Pistoia 2009-07.10.2021.
Pròleg
El doc. 4 del 3 juny 1374 de l’Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet reporta la sentència interessant de la disputa per als drets senyorials entre el monestir de Poblet i els homens d’Ulldemolins. Aquest document té multes fórmules jurídiques repetides, sense les quales les cartes serien ben poques, però és important com a testimoni de la llengua catalana; el es l’únic document en Català de l’Arxiu abans 1444 (www.docplayer.es); a l’altra banda pot ser el breu resum de la vida feudal de l’època i de la situació econòmica del Monestir de Poblet a la fi del XIV segle.
Com es pot llegir en la postil·la de l’últim foli (fol14 v13), l’original d’aquesta sentència era en llatí i era depositat en el calaix, (caixó), de Juncosa amb una fulla gran de paper (és a saber un pergamí) en el mateix plec.
Aquesta acta jurídica es divideix en les parts que seuen (Per a l’aspect jurídic de la Sentència, vegeu Nadal 1983: 259-261)
protocol: INVOCATIO: Invocació a Jesucrist (f 1 r, 1) ; NOTIFICATIO: Notificació: Sapien tuyt (f 1 r, 1-16)…; intitulatio: la cort del molt reverend senyor argibisbe de Tarragona i altres (f 1r3) inscriptio: és la delegació per part de lo honorable senyor frare Benet Terre … al honrat en Berenguer Patau (f 1 r, 17-f 1v, 6), més que una vera inscripció.;
Text Exordium: la guestïó entre el Monestir de Poblet i el distret; el lloc i els actors; els advocats de l’una i de l’altra part (fol 1 r 2-18; f1v).Narratio (f 1 v, 1 – f 5r4) Data; comissió i manament al jutge d’aquesta sentència; declaració de rigor d’indagació per part del jutge; Presentació de les persones presents a la discussió; L’indagació .(f 5r5-f5v10); Dispositio (F 5v10-f 7v3) i, Sentència): Fornatje (Fornatge) ; (f 7 v7, f 8 r); Les delmes dels bestiars . (f 8 v, f 9 r); Condemnació (f 9 v1-13); Beneficiaris dels delmes (f 9v14-10 v 3); Costum de pagament en el temps passat (f 10 v 4, f 11r); Possibilitat de pagament del delme pels terratinents en obres publiques (f 11 v 2-18); Donacions profitoses com a pagament de multes .(f 12r,-f 12 v); Sanctio: Poder del senyor, auctoritat de l’abat en l’obligació feta als terratinents (f 13r, 1); Absolució de l’una part (f 14r 6-7); Roboratio (f 14 r, 8-12).
- escatocol (f 14 r 12-16) Conclusió. Data (f 14 r, 12) Subscriptiones (f 14 v, 1-11) Testimonis presents. signum tabellionis: senyal del notari (f 14 v, 11).
Data de l’instrucció del plet el 04 noembre 1371 (f 1v2); Data de la sentència 03 juny 1374 (f 1 v, 9).; Lloc: la cort del molt reverend senyor argibisbe de Tarragona (f 1 r, 3-4): Jutge d’instrucció: honorable official eclesiàstic frare Benet (f 1r 17)o Bernat (2r 16 ) Terre.; Jutge delegat: en Berenguer Patau, çiutadà i savi en dret de Tarragona (f 1v 6-7). Parts: actor 3v 8-9; pel Monestir: frare Simó Maçall monje del Monestir de Poplet, Majoral dels lochs de Garriga (f 1 r, 6-8); advocat: Pere Suau, causidich de Tarragona (f 1 r, 8-9). Pel destret: habitadors de Huylldemolins del bisbat de Tarragona i terratinents (f 1 r, 10-13). advocat: (f 1 r, 10) en Benet Franch, Pere Messeguer pus Jove; Presents a la sentència: Pel Monestir: frare Ramon de Puig Guier, majoral de Juncosa, frare Matheu de Muntserrat, monjes del Monestir de Poplet (f 14 v, 2-3). advocats: pel Monestir: Pere Suau (f 14 v 4); pel destret Berthomeu Pere (f 14 v 5) en lloc de en Benet Pere Messeguer pus Jove (f 1r, 10). Testimonis: lo honrat en Benet dels Bach licenciat en decrets, Pere Banuç, Ramon Besora, (8) Jacme Cost de la Ciutat de Tarragona, e molts d’altres, Pere Ermemir notari de la dita cort (f 14 v 6-10).
Nota preliminar: s’ha seguit la numeració de l’Arxiu de la Biblioteca del Monestir se Poblet; així la citació f 2 r, 3 índica el folio 2 recto, línia 3.
La forma llatina es troba en l’acusatiu singular; l’adjectiu té la forma del masculí singular.
En nota es troban signades les faltes del copista, com damunt actid, amb la transcripció damunt solament.
Sentència
del 3 juny 1374
(instrucció del 4 noembre 1371)
fol 1 r (1) En nom de Jhesu Crist amen. Sapien tuyt gue (2) sobre una guestïó gue fou longament menada en (3) la cort del molt reverend senyor argibisbe de (4) Tarragona davant lo honorable official d’aguell entre (5) lo honorat e religiós frare Simó Maçall monje (6) del Monestir de Poplet del arguibisbat de (7) Tarragona e Majoral dels lochs de Garriga (8) del dit monestir e lo distret en Pere Suau (9) causidich de Tarragona predicador seu de la una (10) part agents. E en Benet Franch, Pere Messeguer (11) pus Jove e alguns altres davall nomenats (12) habitadors de Huylldemolins del bisbat de (13) Tarragona terrestinens en lo terme de Juncosa (14) del bisbat de Leyda deffendents de la part (15) altra per les rahóns en la sentència davall scrita (16) expressades. (17) Lo honorable senyor frare Benet Terre (18) doctor en decrets propòsit de penades e official de
En nom de Jesuchrist. Amen. Tots han de saber que aquesta qüestió ha estat tractada llargament a la cort del molt respectable senyor Arquibisbe de Tarragona davant del seu honorable Official entre l’honorable frare Simó Maçall, monje del Monestir de Poblet de l’arquibisbat de Tarragona i Majoral dels llochs de Garriga del dit monestir, i el distret en la persona de Pere Suau, causídic de Tarragona, seu defensor, agents de l’una part. De l’altra part són presents En Benet Franc, Pere Messeguer més Jove, i alguns altres habitadors terratinents de Ulldemolins del bisbat de Tarragona, en el terme de Juncosa del bisbat de Lleida; els defenen la llur part per les raons expressades en la sentència davall escriuta.
L’honorable senyor Benet Terre doctor en decrets propòsit de penades i official de
Argibisbe (Ocurrències 4: 1r 3; 10r 7; 10r 9; 14r 12); arguibisbat 1r 6; arguibisbe 2v 3 < *arciĕpĭscŏpum, l’arquebisbe. A l’època de la Sentència (1374) l’arquebisbe de Tarragona era Pedro de Clasquerí (1358 – 1380)(també Patriarca d’Antioquia). Havia estat bisbe de Osca (1351-57) i devingué arquibisbe de Tarragona en 1357. Cal de recordar que en 1359 aquest arquebisbe instaurà l’Octava a Santa Tecla i en declarà de precepte la festa. Era també doctor de dret eclesiàstic i civil; havia estat nomenat canceller de la corona catalanoaragonesa. Durant el seu bisbat hi hagué tres concilis provincials el 1354, el 1368, el 1369. El 1372 degué fer examinar les obres de Ramon Llull, que Nicolau Eimeric havia posades en entredit com a Inquisidor. Quand el 1374 el rei Pere III s’apoderà de la ciutat i del Camp de Tarragona, amb l’intenció de prendre els altres béns de l’Esglesia, l’arquibisbe publicà la Constitució De invasoribus. El 1375 volgué instaurar de precepte la festa de Santa Tecla. Reconegué el papa d’Avinyó Climent VII (1342 – 1394), mes no hesità a anar a Roma per a apel·lar el papa contra el rei. Mentre que tornava de la la cort papal per a arribar a haver l’ajuda del papa contra Pere III, morì en 1380 a Agde. És sebolli a la capella la Confraria dels Sastres de la catedral de Tarragona. Obviament a la seva mort el rei Pere III es possessionà dels béns de l’Esglesia, però, segons conta una tradició, santa Tecla li dóna una bufetada en somni perquè li havia pres el seu patrimoni; Joan I, fil de Pere III, restituí a l’Esglesia els béns.
Són interessants els substantius isomorfs arguibisbe (f l 2 v, 3), argibisbe (f 14 r, 12) < *ărchĭĕpĭscŏpum i el derivatiu arguibisbat (f 1 r, 6) < *ărchĭĕpĭscŏpātum. En argibisbe i arguibisbat és evident el canvi de l’aplec chĭĕ > chii > chi > qui, amb la pronunciació [ki] < [kii] < [kïe] (és evident l’assimilació de les vocals ĭĕ > ii > i). Òbviament el nexe – qui – canvia en gui segons la regla precedentment vista. S’ha de tenir present el substantiu arquibanch < arc(a)banc (any1307; vegeu Revue des Langues Romanes. Societé des Langues Romanes, IV, Montpellier); és evident que el canvi de la sorda – C(a) – > – qui – s’ha de entendre successiu a l’epèntesi de I per a l’eufonia de l’aplec – C(a)B -; s’ha de suposar que la vocal A, entesa com a corta, pateix conseqüentcaiguda; obviament l’epèntesi de I és necessària per a la pronunciació de l’aplec – C(a)B – > – CB – amb succesiu so [kib] i grafia – QUIB -. S’ha de considerar que – C(a)B – no es manté cap per la semblança amb el nexe – chi – del més facil sufix grec archi -.
En argibisbees troba – gi – que deriva de – gui– (Badia 1981: 174) i no cap de – ki – > – gi [ji]–, (és a saber el so fricatiu de [j] francès), que no s’ha de considerar la simple sonorització c > g. En la mateixa manera en presència de – gui – no és demostrable la palatalització de – chi – > – gi – [ji], en quant es troba arquibisbe i arquibisbat en la mateixa època (Revue des Langues Romanes. Societé des Langues Romanes, IV, Montpellier)). L’aplec – gui – > – gi – [gi], amb el mateix so de [g]+a/o/u > [ga]/[go]/[gu], pateix la caiguda de la bilabiovelar W com en els mots d’origen germanica (Badia 1981: 173-174 no reporta que la modificació de la bilabiovelar inicial, però el fenomen s’ha de observar també en argibisbe de f 14 r, 12). La bilabial sorda intervocàlica presenta sonorització P > B en els substantius argibisbe (f 1r, 3) < *ărchĭĕpĭscŏpum, arguibisbat (f 1r, 6) < *ărchĭĕpĭscŏpātum i bisbat (f 2 v, 2) < *ĕpĭscŏpātum. Totes les formes amb -ĔPĬSCŎP – pateixen afèresi de E inicial; de la síŀlaba – Cŏ – dispareix primerament ŏ > ø, amb encontre de les consonants – cp – i successiu anuŀlament de c > ø; ĔPĬSCŎPUM canvia per això pispo > bispo per la sonorització p > b de la primera bilabial a la manera de vispe (Quant a l’evolució ĕpĭscŏpU > Pispo > vispe vegeu Rasico, 1982: 130-131); successivament l’altra bilabial sorda esdevé sonora amb exit bisbe (Quant a la continuació de O i de E en lloc de l’apòcope i a E com vocal de support, vegeu Rasico, 1982: 107-108). En argibisbe < *archĭĕpĭscŏpum la final U canvia U > o > e en la manera de la vocal de la síŀlaba final del francès o del dialecte napoletà. N’havem l’exemple (f 1r, 3) en el substantius danpnatje (f 11 r, 8) < *damnāgĭum, fornatje (f 7 v, 7) < *fŭrnātĭcum, batle (f 13 r, 3) < baĭŭluM, monie (f 1r, 5) < mŏnăcuM
En el topònim Poplet (f 4 v, 7) < PōPŭLēTUM < pōpŭlētuM (“pollancreda” i no “poble petit”) la bilabial intervocalica es manté del llatí en tots els dotze casos de recurrència en la Sentència. Obviament el topònim sense sonorització presenta un fort lligam amb la historia anterior al monestir; això sus l’aspecte filològic el text és un testimoni que l’afirmació del fenomen no era encara definitiva a aquesta època.
Garriga < preromà *garrīca o *carrīca és un lloc on hi ha mates i arbustes de garric. Es troban nombrosos topònims que indiquen aquesta característica de la vegetació.
La quantitat de ī de dites, dit, dix i la falta de mutació dit > det, que es troba en el participi italià detto, és la confirmació que el participi italià detto és posterior a ditto, que es troba en Dante,i que en italià, subeix el canvi ditto >detto independentment de la quantitat de i.
Huylldemolins (f. 1 r 12) deriveria de *ŏccŭlum dē mŏlīnis (s. XII; Moran 2002: 175). La consonant geminada podria explicar-se pel fenomen idèntic a el que es troba en edifficació (f 11 v, 12) i diffinisch (f 5 v, 12), com també en italià i occità. Però aquesta hipòtesi no explica el fet que el canvi cc > i esdevé dificil, perquè la consonant no es troba entre dues vocals, que saria la condició normal que es troba usualment pel mutament C > i. per això seria més acceptable la possibilitat de la geminació anòmala.
Encara que sigui una construcció més enginyosa que sòlida, podria ser vàlida l’hipòtesi de la derivació del topònim d’un terme visigot, in quant existeixen altres llocs que deriven del germànic: tots els topònims amb Guardia < *Ward (Guardia d’Arès, Guardia de Noguera, Guardia de Berguedà ; Moran 2002: 83; Wardōn: REW 9502); Sales de Llierca, < Sala (REW 7522). Prop de Ulledemolins hi ha Francolì, del qual la rel és frank ( REW 3483. )i probablement *ūlaing (Kluge 2002: Eule i – ung). La pronunciació romança ret ū > o indipendentment de la llarga germànica; successivement a di ūla dispareix com si fos una vocal breve. La la posició de l’accent en germanic es troba sobre la primera síŀlaba dels termes, que devrien pronunciar-se *[frànkúl(a)ing] > *[frànkulin] desprès la caiguda de G final. Ara *[frànkulin] és símil a un diminutiu llatí amb terminació -ĪNUM; per això no devia ser dificil posar l’accent sobre l’última síŀlaba considerant l’apòcope desprès la caiguda de n. El significat dels dos mots seria libre mussol. Aquesta construcció pareix mes enginyosa que sòlida, més si el mussol pot ser entès com a rapinyaire, el riu Francolì pot significar el límit d’un territori libre per a la caça amb un falcó, amb todes les conseqüències de l’història del topònim.. Una suposició podria ser que es trati dels termes aam *luogēnlōh (Kluge 2002: s. v. Luoghēn e Loh), amb el significat de veure-bosc, a saber un bosc per a espiar. No és difficil que *luogēnlōh hai estat entès com lu o l’< illum + ógēnlōh, on la sonantització g < C seria idèntica a la del llatí ŎCŬLUM; evidentment l’aplec ēn, pronunciat separatament de –loh per la presència de l’oclusió glotal, demana una major insistència sobre la gutural, amb la seva geminació. No és dificil de associar oggloh a *ŏccŭlu, qui esdevé encara oculu > oiul >uiull > ull amb canvi o > u (per a la geminació l > ll vegeu Badia 1981: 131.145; )i assimilació de uu > u després de la caiguda de i derivant de la vocalització de la gutural c Hi ha el mateix fenomen en el verb vull (f 6 v, 2) < VŎLĔAT per l’encontre de Ŏ amb – ly – < – LĔ – (Badia 1981: 145).. Aquest ètim malgrat això no explica gens el significat de l’addició llatina del segon terme *de molendinis > de molins, deixant sense sentit el topònim general. Un altre ètim força interesant és l’aam vogel + smole (Lexer 2000 s. v), amb el significat de ocel + engrume, és a dir lloc de caça o de granja, on el propietari .recaptava els delmes potser en trossos de pa. En *vogelsmole en primer lloc la consonant fricativa v esdevien u; después uogelsmole podía ser entès oglus mole, o millor encara oculus molae pronunciat en llatí correcte, amb el sentit de ull o forat de la mola de molí. Oglus és la forma mitjana del canvi ŎCŬLU > *uoclu > uoglu > uil > ull amb la sonorització>g, i la desaparició de Ŭ > Ø i el canvi de l’aplec il > ll. No és improbable que h de Huylldemolins (f. 1 r 12) pugui derivar del canvi *uoclu > uoglu > uuglu >uuil > fuil>huil , > Huyll per un fenòmen comù a algunes llengües de l’àrea romànica. Referent a això, Lloyd 1987: 215 cita algunes àreas romàniques on es troba el canvi f>h en particular en Itàlia (Rohlfs ¶157),en Gascunya, al nord de França, en Romania i altres per a demonstrar quel fenòmen no troba seu origen en el substrat basc teoritzat per Menéndez Pidal (Lloyd 1987: 218-223).
S’informa aquí dels textos llatins reportats per Ramon Pere Anglès , Ramon Amigó Anglès Onomàstica del terme municipal d’Ulldemolins Paperback – April 1, 1997: 363: -”omnibus habitatoribus et populatoribus de Occulo de Molinis […] Occulum de Molinis” (Cartas, doc. núm. 128, carta de població d’Ulldemolins, Tortosa, 31,1,1166); “in Podio Nigro, de quo videtur Hul de Molins […] aque fluunt versus Hul de Molins” (Cartas, doc. núm. 153, carta de població de Vilanova de Prades, Castelldans, gener 1175); “ab oriente termino Oculi Molendinorum” (Cartas, doc. núm. 185, donació de la població de Montsant, 26.5.1190); “A. de Occulo Molindinarii miles” (MN 1286); “Petrus Ingles, loci de Ul de Molins” (MN 1448). Ulldemolins, el riu d’És un altre nom del riu de Montsant, sobretot aigües avall del congost de Fraguerau, quan entra al terme de Margalef. -”terminat in rivo qui descendit de Siurana et vadit in directo usque in rivo de Oculo de Molinis” (Cartas, doc. núm. 133, donació del lloc erm de Falset, febrer de 1168); “lindaba por oriente con el río de Ulldemolins (Ohil de Molins)” (Cartas, II, pàg. 725, donació de l’any 1169); “ad juncturas aque de Ciurana et Oculi Molendinorum” (Assenyalament dels termes del castell de Siurana, any 1172, transcripció d’un trasllat de 1282 a Els castells catalans, IV, pàg. 427, nota (40); “Sic terminatur ab oriente in rivo qui dicitur Oils de Molins qui conjungitur cum rivo de Siurana” (Carta de franqueses atorgada pel bisbe de Tortosa, 5.12.1182, citada per Pere Balañà i Abadia, Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, XX, juny 1985, pàg. 25).
Per a Larida < ĬLĔRDA (Leyda); per a l’arab, any 716 vegeu Moran 2002: 90.
En rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM la reducció de l’aplec de la consonant amb Y acaba a h, que té funció antihiat. És de observar que l’aplec – ty – es troba en siŀlaba pretònica. L’aplec llatí – TĬŌNEM ( Moll 2006: 139) > e n general determina el so [∫]- ció de determinació (f 1 v, 12) < DĒTĔRMĬNĀTĬŌNEM i relació (f 3 r, 4) < RĔLĀTĬŌNEM. – TĬŌNEM mitjan entre [dz], [∫] i [θ] amb exit en català [s] i grafia ci, relicte de l’antigua pronunciació amb prevalència de la guttural palatal (Pels diferents exits de – TY – vegeu Badia 1981: 202-203; Rasico 1982: 140-141; Moll 2006: 139; pels canvis en italià (amb grafia – tj ) vegeu Archivio per l’Alto Adige 2004: 82-83); si la guttural dispareixés, s’hauria l’anul·lement de la guttural intervocàlica, mes no es presentaria h antihiat, que no té una posició grafica solament.
En f 2r 16 es troba Bernat Terre
Penades (f 2 r, 16) < *poenātam (És interessant que el terme català té el mateix sufix del romanès pănăta (REW 6630).
fol 1 v (1) Tarragona, dimarts a guatre dies del mes (2) de noembre del any de la Nativitat de nostre (3) Senyor MCCC setanta I vers les (4) dites coses la dita causa o guestió comanà (5) oÿdora e a fin deguda determenadora al (6) honrat en Berenguer Patau, çiutadà e savi (7) en dret de Tarragona en parts segons gue és (8) segueix. (9) En aprés dimarts a guatre dies del mes (10) de noembre lo dit senyor official com sie (11) segons dix occupat en altres negocis e no (12) pot entendre vers la deçisió e determinació de la (13) present causa comanà aguella causa o guestió (14) oÿdora e a fin deguda determinadora al (15) honrat en Berenguer Patau çiutadà e (16) savi en dret de Tarragona ab totes coses (17) dependens, emergens e connexes de aguelles, la (18) present scriptura a aguell per letres de comissió
Tarragona, dimarts el 4 de noembre del any de la Nativitat de notre Senyor MCCC setanta uno encargà de tratar aquesta causa En Berenguer Patau, çiutadà de Tarragona i savi en dret, segons que segueix.
Encara, dimarts el 4 de noembre el dit senyor official, en quant era ocupat en altres negocis, com dix, i no podia arribar a les informacions per a la decisió i al jui de la present causa, encargà en Berenguer Patau, çiutadà i savi en dret de Tarragona, de aquesta causa o qüestió oïdora, deguda a fi i determinadora, amb tot el que pot dependre, emergir i tenir connexió amb aquelles, i endreçà la present escriptura a ell per lletres de comissió.
Noembr(e). Lo dit d(e)l
S’ha de fer una observació per a any (f 1 v, 2) < ĂNNUM i annualment (f 8 r, 13) < *ănnŭālĕmĕnte, que té la geminada nasal, mentre que any pateix germinació de y amb exit ănnyum, on [ñ] (Badia 1981: 205-206; es trata de la mateixa formació del espanyol año) es semplifica en la grafia – ny – amb caiguda de la vocal final. És interessant que any i anys (f 7 r, 5; 9v, 6) no tenen la mateixa pronunciació [n] de annualment, bé que derivin ambdos de ĂNNUM (Per a la questió de agno i de la grafia – gn – < nn [ñ] vegeu Rasico 1982: 214. És interessant el fet que la grafia – gn – dels documents catalans de Rasico 1982: 214 n. 483 sigui identica a l’italiana; així no es distingueix el català Compagni o estagno de l’identic italià del XII segle. Vegeu també Rasico 1982: 96-97). Es trata del mateix fenomen del piemontès i del milanès oriental, ( Rohlfs, 1967-1969 I. § 237, p. 334-335) on es troba agn [añ], plural de anno < ĂNNUMexactement com el català any.
Oÿdora < *Audītōra (digne de confiança) és un femení reconstruit sobre audĪtōreM, amb canvi de la final E > a.
Berenguer< aam *beri-hari (Kaufmann 1968: 59).
Amb el mateix cognom es troba Bernat de Palau, abat de Poblet, mort en 1348; abans d’esdevenir monje, era cavaller a la cort d’Alfons el Benigne.
La construcció de esimpropi de gu’is segueix (f 4v, 3), no és ni pronom, ni constitueix la forma impersonal del verb (amb subject gu’> que) o la forma passiva; obviement s’ha de excloure la forma vulgar de pronom personal enclític i proclític de primera persona plural o la conjunció e amb el pronom reflexiu es. L’explicació es troba en l’ús panromanç d’aquesta forma molt difusa a Cadore (A Cadore i Belluno havem si è (= és; literalment s’és); a Venècia és famós xè (= és, literalment s’és); vegeu AAA 2004: 86).
fol 2 r (1) endreçant. (2) Davant lo gual jutge per cascuna de les dites (3) parts foren moltes scriptures, rahóns e (4) posicions produides e testimonis produits e publicats (5) e finalment renunciat e conclòs en aguella (6) matexa causa o guestió per les parts. Aguell (7) senyor jutge dia peremptori a les dites parts (8) assignat a la sua sentència sobre les dites (9) coses oÿdora en la dita causa o guestió la (10) sua sentència en scrits promulgà e dona, és (11) a ssaber en aguesta manera (12) En nom de Jhesu Crist sie amen. En per amor (13) de açò yo Berengueri Patau jutge delegat (14) damunt dit, vista la comissió a mi (15) feyta per lo reverend senyor frare Bernat (16) Terre doctor en derects propòsit de penades
Davant aquest jutge cascuna de les parts ha produit molts documents, raons i posicions amb testimonis, successivement publicats i finalment expressats i definits en aquella mateixa causa o qüestió segons les parts. El senyor judge encargat pel procès parlà peremptòriament en la dita causa o qüestió; per això promulgà i donà per escrit la seva sentència oïdora en aquesta manera.
En nom de Jesuchrist. Amen. En conseqüència d’això, jo Berengueri Patau jutge delegat, damunt nomenat, vist l’encàrrec a mi donat pel reverend senyor frare Bernat Terre doctor en dret, propòsit de penades,
Bernat (< *beri-hard; Kaufmann 1968: 59);ocurrències2r 15, 2v 17, 2v 18, 3r 1, 6r 1.
Això I El notari ha deixat l’instrucció i els testimonis del procès presentant sobtadament la sentència del judge.
fol 2 v (1) en lo monestir de sent Cugat de Vallès del (2) bisbat de Barchnona, encara per lo molt (3) reverend senyor arguibisbe en les coses spirituales (4) e temporales vicari general e official de Tarragona (5) e lo poder a mi en aguella donat (6); vistes les demandes davant lo dit senyor official (7) donades per part dels homens de Juncosa e (8) encara per part del majoral del dit loch e (9) del honorable abbat e covent del monestir de (10) Poplet del gual és lo dit loch de Juncosa contra (11) alguns terrestinents en lo terme del dit loch de (12) Juncosa habitadors del loch de Huylldemolins (13) los noms dels guals son aguests: Ramon (14) Andreu, Barthomeu Tolrà, Pere Messeguer (15) lo Jove, Guilleni Sapàr, Jacme de Bellver (16), Pere Domenich, Ponç Messeguer, Pere (17) de Prades, Bernat Sapàr, Arnau Franch (18) menor de dits, Guilleny Amigo, Bernat (19) Franch Geralda muller ça enrera (20) de Jacme,
en el monestir de sant Cugat de Vallès del bisbat de Barcelona, encara com a vicari general del molt reveredend argquibisbe incargat d’afers temporals i spirituals, oficial de Tarragona; vist encara el poder a mi donat; vistes les instàncies presentades al senyor oficial per part dels homens de Juncosa i encara per part del majoral del dit lloc i de l’honorable abat i covent del monestir de Poplet, del què és el lloch de Juncosa, (instàncies que són) contra alguns terratinens en lo terme del dit lloc de Juncosa habitadors del lloc de Ulldemolins, del quels els noms són aquests: Ramon Andreu Barthomeu Tolrà, Pere Messeguer lo Jove, Guilleni Sapàr, Jacme de Bellver, Pere Domenich, Ponç Messeguer, Pere de Prades, Bernat Sapàr, Arnau Franch menor de dits, Guilleny Amigo, Bernat Franch, Geralda muller ça enrera de Jacme
El toponim arab Cugat de Vallès (fol. 2 v, 1) < Cucufāte pateix el canvi de l’aplec – cuf – que esdevé primerament – cuv – per sonorització de f > v; successivement la sonorització de c > g produeix la velarització gw derivant de l’encontre de g + u, que en aquest cas perd l’element W o simplement u que cau entre dues vocals.
Barchnona < *bărcĭnōna deriva la seva origen de l’iberic BAŔKENO (Moran 2002: 36).
Abbat: En els altres ocurrències trobem Abat (14: 3v 1; 3v 9; 4v 6; 5r 8; 6v 10; 7v 6; 7r 7; 7v 12; 7r 15; 8r 5; 8r 13; 10r 10; 13r 2; 13v 5); < ĂBBĀTEM, l’abat. En aquesta època governà el monestir de Poblet l’abat Guillem d’Agulló (1361-1393). Rebé el titol d’almoiner reial oficialment el 1375, mes un o dos monjes es trobaven sempre a la cort de Pere el Cerimoniós (1319 – 1387) des de el 1344 per la distribució dels béns als pobres que el rei volia ajudar. Climent VII el 1387 atorgà a l’abat de Poblet la concessió del privilegi de la mitra i del anell (Altisent 1974: 240, amb les notes relacionades).
Ramon (ocurrències 4: 2v 13, 5v 13, 14v 1, 14v 7)<aam *ragi-mund (Kaufmann 1968: 283).
Guilleni: Ocurrències 6:2v 15; 2v 18, 3r 1, 5v 15, 6r 1, 6r 2);*Guillénium < *Willhelniu < aam. WilL-helm (Förstermann 1968: 404; Kluge, s.v).
Bellver:<*Bĕllumvĭdēre; encara que distant, correspon a Bellver de Cerdanya.
Geralda: és el femení de l’aam *Ger-hard (Kluge 2002: s. v. Ger i hart), llança-forta, amb rotacisme r > l. Probablement el nom femení subeix la contaminació amb el nom francés Alda > Aude; és present com a muller ça enrera de Jacme Barrusbat (f 3r 1).
fol 3 r (1) Barrusbat, Guilleni Domenich, Pere Messeguer (2) lo prohom, los guals tots foren legittimament (3) çitats segons gue appar per letres del dit (4) senyor official e en altra manera per relació del (5) missatje de la cort del officialat e per parts (6) scriptes del Rector del loch de Huylldemulins (7); vistes encara les posicions axí en lo primer (8) loch com en lo segon per part dels dits actors (9) davant mi donades e la conclusió de aguelles; (10) vistes encara les respostes o responsions (11) fetes a les damunt dites possicions e a la (12) conclusió fetes e subseguides per lo distret (13) en Barthomeu Pere predicador (14) e en nom de predicador dels convenguts damunt nomenats terres tinents (15) gui damunt e de cascú de aguells lo pleyt (16) legittimament contestat e mynaçat sagrament (17) de calunpnia per les parts principals prescrit; (18) vistes encara per açò moltes e diverses cartes (19) publigues davant mi per part dels dits
Barrusbat, Guilleni Domenich, Pere Messeguer el prohom, els quals van ser citats tots legittimament segons que appar per letres del dit senyor official, en altra manera per relació del missatge de la cort del officialat i per parts escriptes del Rector del lloc de Ulldemulins; vistes encara les posicions així en primer i en segon lloc per part dels dits actors presentades a mi; vista la conclusió de aguelles; vistes encara les respostes o responsions fetes a les possicions dites damunt i fetes a la conclusió i subseguides per lo distret en la persona de Barthomeu Pere, defensor, i en nom de defensor dels terratinens convenguts i nomenats; encara cascú d’aquells ha jurat de testimoniar fidelment i d’asserir la vertat per les parts principals prescrites; vistes encara per això moltes i diverses cartes oficials a mi presentades o fetes pervenir per part dels dits
També els adverbis legittimament (f 3 r, 2. 16; f 6 v, 4) i legitimament (f 11 r, 14) < lēgĭtĭmămĕnte pareixen amb la dental geminada tres vegades i una sola vegada amb la simple t . Aquest fenomen és mateix en l’italià anticcom etterno de Dante Inf. III, 8: … non fuor cose create / se non etterne, e io etterno duro ….
Els mots missatje (f 3 r, 5) < *mĭssātĭcum, formatje (f 9r,13) < *fōrmātĭcu, danpnatje (f 11 r, 8) < *dămnātĭcu, linatje (f 7 v, 16) *līnĕātĭcu tenen el canvi del sufix – ĀTĬCUM > atje, on y < Ĭ esdevé j, modern g. Aquesta mutació és important perquè permet de veure que la germinació de y no s’ha determinada en l’aplec – ẰTĬ -, mes en el rencontre de Ĭ amb i < C, que subeix vocalitsació. Això es dedueix de la permanència de la dental t, que no ha fusió amb Ĭ. En italià havem les formes amb la geminació de la consonant palatal g, com messaggio, formaggio, danneggio, lignaggio; en català resta l’aplec – ằtg – < – ằtj – < – ằtĭi – < ẰTĬCUM.
Rector fol3 r, 6 < RĒCTŌREM, el Rector del loch de Huylldemulins ; la càrrega no sembla molt diferent del majoral en el poble, mes la seva autoritat era menor. Cal de demanar-se, però, per què a Juncosa es troba un majoral i a Ulldemulins un rector; probablement és aixì pel fet que els dos pobles es troban en dues diòcesis diferents. Encara cal de dir que el rector de la parròquia devia tenir un privilegi particular per l’aspect administratiu.
Quant al participi convenguts < *cŏnvĕnyūtu s’ha de considerar la germinació de y després de n, que no restitueix el so [ñ], escrit gn, mes esdevé –ng– [ng], amb la guttural sonora dura. El mateix fenomen és evident en el verb tinc < *tengo < TĕNĕO, exactament de la mateixa manera que l’italià tengo i vengo < VĕNĬO ( Rohlfs, 1967-1969 II. § 535, p. 259-260). L’explicació més simple sería de considerar y una semiconsonant i de veure-hi el so [g]; però el passatge de –ny – al so [ng] presenta analogia amb els altres casos d’encontre de consonats amb y, a saber gairebé com en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTE, on es troba la germinació de y en l’aplec – GĔ – > – gye – [∫] amb prevalença de la guttural que esdevé primerament aspirada [χ], successivament cau i rep grafia – he -; en el cas de convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtu l’aplec – nū – pateix germinació de y i esdevé – ngyu – [n∫] on la guttural té prevalença, amb exit – ngyu – [n∫]; la guttural esdevé primerament aspirada [χ] i successivament rep grafia g del prevalent so [g] segons la regla dels sons vists precedentment.
Calunpnia: és interessant l’encontre de la bilabial vibrant M amb N que acaban a –npn -, la qual cosa s’ha de considerar un fenomen romanic en loc d’una simple forma gràfica (Badia 1981: 193), en quant present també en italià i en provençal. Stussi 1965: 211 entén el canvi NM > pn com a una grafia sàvia;. – PN – és present en els texts a Belluno (AAA, 2004: 78)). No són ni “antics” ni formals els isomorfs amb npn < MN (Rasico 1982: 216 presenta l’aplec – NN- < – MN – sense el passatge savi – npn -. Per a l’aplec -AMN – vegeu Rasico 1982: 241. Vegeu també per – MN – > NN Rasico 1982: 204-206) com en els substantius calunpnia (f 3 r 17) < călŭmnĭaM, danpnatje (f 11 r, 8) < *dămnātĭcum i el els termes amb – condenpn– < cŏndĔmn -, com acondenpnació (f 14 r, 5), condenpne (f 7 v 2), condenpnar (f 13 r, 12), condenpne (f 6 r, 12), condenpnades (f 8 r, 16), condenpnat (f 8 r, 16), condenpnades (f 9v 11), condenpné (f 12 v 6), condenpnadors. (f 12 v 7), condenpnadores (f 13 v 7), condenpne (f 14 r, 5).
fol 3 v (1) abat e covent del dit monestir de Poplet e dels (2) homens del dit loch de Juncosa produides o donades (3). E vistes les excepcions en lo pleyt (4) oposades e sobre aguelles per la una part e per (5) l’altra altercades. E vistes encara les (6) posicions per part dels dits convenguts donades (7) e les responsions a aguelles feytes per lo distret (8) en part prim actor e predicador e en nom de (9) actor e predicador dels dits abat e covent de (10) Poplet e dels homens del dit loch de Juncosa; (11) e vistes més avant les atestaciones o deposicions (12) dels testimonis per cascuna de les dites (13) parts produits davan mi e diligentment considerada (14) la efficàcia de les coses privades; (15) vistes pert açò les aŀlegacions de dret (16) e rúbriges e constitucions feytes e davant (17) mi per cascuna dels parts damunt dites donades (18) e ab tota aguella diligència gu’es cové.
abat i convent del dit monestir de Poblet i dels homens del dit lloc de Juncosa; vistes les excepcions oposades en el plet i discutides per una part i per l’altra; vistes encara les posicions presentades per part dels convenguts i les responsions fetes a elles pel distret com a primer actor i defensor de l’abat i del convent de Poblet i dels homens del lloc de Juncosa; com vaig veure les atestaciones o deposicions dels testimonis que cascuna de les parts ha produit davan mi; encara considerada diligentment l’eficàcia dels documents privats; vistes les aŀlegacions de dret, les rúbriques, les constitucions fetes i presentades a mi per cascuna de les parts, que vaig examinar amb tota la diligència que es convé;
Aŀlegacions 3v 15 ĂLLĒGĀTIŌNEM, l’al·legació. No havem notícies per la Sentència dels articles de llei pels quals el jutge condueix l’instrucció. Es trata probablement de lleis o de articles fondats sobre el dret senyoral , amb els delmes o imposició que en el temps els terratinents devien pagar al monestir. Es dedueixen de les multes que el judge imposa als terratinents (SABATÉ 1997:48-67).
Cové:cal de tratar l’absència de la nasal en l’aplec – NV – > v de cové (f 3v 18) < cŏnvĕnIt i de covent < cŏnvĕntUM, que en el text pareix com a tal nou vegades (f 2 v9), (f 3 v1), (f 3 v9), (f 4 v7), (f 6 v10), (f 7 v 6), (f 13 v 5). Per això no es pot pensar a un error del secretari que tenia pressa (Stussi 1965: XX-XXII) Igualment no és possible demostar l’assimilació NV > vv > v (Badia 1981: 194) per a l’absència de N, si considerem que el mateix fenomen és present in italià en documents a Cadore (AAA XCVI, 2002, p. 163), com covento < cŏnvĕntuM, covegnivel <cŏnvĕnĕvŏleM, coventual < *cŏnvĕntŭālem (Stussi 1965: XX-XXI. Vegeu també Rasico 1982: 222). Altres exemples són presents a Bellún (Vèneto, Itàlia) en pagameto < *păcămĕntum, reveredessimo < *rĕvĕrĕndissimum, sia < *sina < SĭNE. Aquests testimonis fan considerar inacceptable la reintegració de N (Castellani 1952: 856-857) per a corregir-en l’absència (Vegeu per a tot el problema AAA XCVII-XCVIII, 2004, p. 77) en italià i en català. No és improbable que l’anuŀlament de N sigui un deixat romanic de nasalització semblant a la N caiguda en la síŀlaba final dels termens en – ŏne > – ó, com comissió (f 2 r, 13) < cŏmmĭssĭōneM.
fol 4 r (1) E vistes no res menys totes (2) altres e sengles coses damunt actitades (3) e altres gue les dites parts dir induir proposar (4) e allegar de paraula o per scrits curaren. E (5) haúd sobre les dites coses e comunicant diligent (6) consell e colloguis de savis en dret (7) considerades sensades discurses e diligentment (8) totes aguestes coses examinades ab egual (9) lança e ab egual balança de dret e rahó (10) Deu e Justicia havent davant les meus huylls (11) e posats davant mi les sans Evangelis de Deu (12) per tal gue lo meu juhí de la cara de Deu procehesha (13) e les huylls de la mia pensa vejen egualtat e (14) puguen guardar veritat e guarden encara (15) la divinal majestat sehiut per manera (16) acostumada del vihent dret renunciat primerament (17) en la dita causa e conclòs per les parts e (18) lo dia present a oir senya sobre les dites
Damunt actid,
Per pa(r)ts.
vistes igualment les altres coses singularment citades damunt i altres que les dites parts van presentar o fer presentar per escrits; pres consell de savis en dret sobre les dites coses, vaig tratar diligentment amb ells, i considerar sensats els discurs; examinades diligentment totes aquestes coses amb igual lança i balança de dret i de raó; encara havent Deu i la justícia davant els meus ulls i posats davant mi els sants Evangelis de Deu, per tal que el meu jui procedeixi de la cara de Deu i els ulls de la mia pensa vegin l’igualtat, puguen guardar la veritat i consíderin la divina majestat; segons les regles del vigent dret enunciat abans en la dita causa i conclùs per les parts, vaig me posar a oïr senya el dia present sobre les dites
Per a l’adverbi menys(f 4 r, 1) < MĬNUS, no es considera l’hipòtesi de la derivació del comparatiu de l’adverbi *mĭnĭus, mentre que s’ha de tenir en compte la germinació d’una y dabans a la conconant com en any.
L’explicació d’aquesta diversitat d’encontres de consonants amb el mateix exit s’ha de trobar en la desinència incoativa del subjunctiu procehesha (f 4 r, 12) < *prōcēdescat de *prōcēdīr refet sobre PRŌCĒDĔRE amb canvi de conjugació. S’hauria de suposar que la caiguda de D > ø detèrmini h de l’aplec – ehe; però, com en el cas precedent, es trata del mateix exit, i s’ha de entendre el passatge – DĪ – > – dy – > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, bé que no sigui facil demostrar-ho. Havem encara – sha derivant de –SCA(T), que pateix la caiguda de C > ø, que no semblaria tenir alguna correlació amb la grafia x, mentre que presenta el mateix so i el canvi similar amb la desinència de posseheix (FOL 12 r, 5) < * pŏssĕdĭscit, possehexen (f 11 v, 10) < *pŏssĕdĭscunt, igualment incoatius després del passatge a la conjugació en -ir (Badia 1981: 298 per a les conjugacions catalanes; 300-301 per a la formació del present indicatiu). La E de –esha deriva de la i per canvi natural romanç. Doncs hi ha el so [ks] amb grafia x en – eix de *- escit, – exen de *- escunt (Per a la desinència incoativa vegeu Badia 1981: 306). La desinència –esha < – SCAT, devria tenir el mateix so o la mateixa característica, mentre que pareix indicar l’anuŀlament de C > ø, que però no és possible pel fet que no es troba entre dues vocals. En realitat la desinència –esha per la presencia de a del subjunctiu es presenta diferent de – sci -, que però s’havria de pronunciar [ssy] > [s∫] > [sδs] on havem la prevalència de l’element sibilant [s] i la caiguda de [sδz] > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, que explica també l’aplec – ty – de rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM.
L’explicació del problema es troba en el fet que en el romanç havem differents tipus d’encontre de sons de [∫] segons que el so sibilant pogui patir metàtesi o romandre al sou lloc. Doncs x de la desinencia – eix i –exen és la metàtesi – csit [ks] de -SCIT [∫] de la tercera persona a la mateixa manera de x < cs [ks] < SC de pexen (fol 8 v 6) i de paxer (fol 11 r 11)< PĀSCUNT / < PĀSCĔRE. En la desinència – eix cal de tratar l’anticipació de I derivant de la desinència incoativa – *escit > *ecsi > *eics > eix. La demostració d’això es troba també en el francès caisse i cat. caixa prop de capsa; en provençal es troba sovint l’anticipació o metàtesi de i del so [s∫y] > [ys∫] que en francès esdevé –is– sobretot després de a; ens troba el so mitjan en l’antic pisà a Itàlia en cascia, la caixa.. CĂPSA, on l’italià cassa, el francès caisse, el català capsa i caixa, el pisà cascia. Cal de remarcar que a Pisa l’arbre acacia (cat. acàcia) es diu també cascia, amb afèresi, segons la mateixa regla precedentment vista.
El so DY > [d∫] de juhí (f 4 r, 12) < ĭūdĭcĭuM acaba a [χ] amb una forta aspiració, que esdevé prevalent en l’aplec i reb grafia h; l’aplec cĭ acaba a [c∫] qui esdevé igualmente fortment aspirat; el canvi és doncs ju[d∫]i[c∫i] > ju[χ]í[χ]i > juhíhi > amb dos sons fortment aspirats dels què el segon més que de s’absorbeixer en el primer sembla descompareixer com a guttural intervocàlica amb exit juhíhi > juhíi. > juhí S’ha de veure el mateix mutament DY > [d∫] > h en sehiut ( f 4 r, 15) < *sĕdyūtum, on apareix h antihiatderivant de dy> [d∫] amb prevalència en aquest cas del so [dz], avui amb grafia j, descomparescut com a identic a i < g < j (Badia 1981: 204-205. Moll 2006: 140). La demostració d’aquest canvi s’ha de veure en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTEM, on GĔ presenta el so [∫] quasi identic a [d∫] del precedent, amb exit [∫] > i derivant de g < j <[dz] vist abans, acabant a l’aspiració qui pren grafia h.
fol 4 v (1) coses a les dites parts e peremptoriment assignat (2) Pronunciu sobre les dites coses per la (3) manera gu’is segueix. (4) Per tal com conste a mi jutge damunt dit (5) axí per confessions de abdues les dites (6) parts com en altra manera gue lo reverend abat (7) del Monestir de Poplet e lo honrat covent de (8) aguell han plen dret tener e possehexer lo (9) castell del loch de Iuncosa ab tots sos (10) termes e ab homens fembres rendes provenimens (11) e eximents e juridicció çivil e (12) altres drets e emoluments dins la regencia (13) de Leyda. E conste encara a mi (14) per propries confessions de les dites parts e en (15) altra manera gue tots les homens terratinens (16) damunt nomenats e singlarment (17) specificats e encara més avant Narnau
(f 1 v, 14), *audītōra és un femení reconstruit sobre audĪtōreM, amb canvi de la final E > a.
coses a les parts; encara, com a encarregat oficialment, pronuncio sobre les dites coses per la manera que segueix: segons els testimonis de ambdues parts i en altra manera el reverend abat del Monestir de Poplet i el seu honrat convent han plen dret a tenir i posseir el castell del lloc de Juncosa amb tots seus termes i amb homens, fembres, rendes, proveniments, eximents, juridicció çivil i altres drets i emoluments dins el territori de Leyda; encara per altres testimonis de les parts i per altra manera es troba que tots els terratinents nomenats i specificats singularment, Narnau
Iuncosa ès un lloc plé de joncs ( < JŬNCUM ; Moran 2002: 88).
Narnau 4v 17 i Arnau 2v 17 5v 17 < *arn-wald (àguila victoriosa; Kaufmann 1968: 37; Francovich 1999: 179) 6r 2; cal de dir que la pròstesi N és un fenomen que és troba també en l’italià ninferno (Boccaccio Decamerone 3, X) i en Nantune a Cadore (AAA 2002: 180).
Homens fembresEs trata de serfs amb una forma de vinculació jurídica i social, i quedava subjecte al senyor.
fol 5 r (1) Vallès, tots habitadors del dit lloch de (2) Huylldemolins, han tenut e possehexen moltes (3) e diverses possessions e alous dins los (4) termens del castell del dit loch de Juncosa (5) E conste encara a mi axí per cartes publigues (6) com per confessions dels dits convenguts (7) damunt nomenats e de cascú de aguells gue (8) per part del dit abat de Poplet axí com a (9) senyor del dit Castell de Juncosa fou feyta (10) empra a tots e sengles damunt nomenats (11) e dins les termens del dit castell e (12) exeptats emperò an Jacme de Bellver, an Pere (13) Messeguer pus vell e ana Geralda Barruseta (14) e encara sots pena de perdre les blats (15) de aguells e sots pena de sexanta soles gue (16) no traguessen les lurs blats e altres béns(17) del terme del dit castell de Juncosa tro sus (18) gom haguessen pagat allò gue devyen als
Vallès, tots habitadors del lloc de Ulldemolins han tengut i posseixen moltes i diverses possessions i alous dins els termens del castell de Juncosa; és evident encara així per cartes publiques i per testimonis dels convenguts que l’abat de Poplet com a senyor del Castell de Juncosa, va imposar la següent obligació a tots els terratinents del dit castell, amb excepció de an Jacme de Bellver, an Pere Messeguer més Vell, ana Geralda Barruseta: amb el risc de perdre les blats i amb el risc de la multa de sexanta soles, ells no devien disposar dels llurs blats i d’altres béns del terme del dit castell de Juncosa fins que ells haguessin pagat allò que devien als
El lloch< LŎCUM comprèn alguns pobles; el terme < TĔRMĬNUM a la seva vegada es troba en un distret i comprèn alguns llocs. Cal de dir a aquest proposit que l’abadia de Poblet comprenia un gran territori sobre les dues diòcesis de Tarragona i de Lleida i per això molts llocs i termes (Altisent 1974: 196-199).
Alous5r 3; < (fràncic) *alōd ( REW 369), l’alou, possessió directa de béns. Del foli 2 v 10-13 es compren que la Sentència és feta per als terratinents de Juncosa, i en particular de Huylldemolins, la qual no és la sola proprietat del monestir; Juncosa es troba en una llista (any 1229) de viles i termes del domini territorial prou gran, Vímbodí, Verdú, la pobla de Cérvoles, Montsuar, Vinaixa, Montblanquet, Rufea, el Villosell, Vallclara, Bellcaire, d’Urgell, Juncosa, el Torms, el Soleràs i Corregó (Altisent 1974: 131 – 132); en el temps successiu (any 1313) la comunitat havia acquirit els drets sobre Juncosa, els Torms i el Soleràs, en 1314 els drets sobre Fulleda i Garrigues (Vegeu Altisent 1974: 196-197). En un document del 1367 es troban sota la jurisdició del monestir els llocs de Vimbodí, Vinaixa, Tarrés, Fulleda, els Omellons, Senan, Montblanquet, Verdú, Prenafeta, Miramar, Figuerola, Juncosa, la Sisquella, els Torms, el Soleràs, Albagés, els lloc de Granyanella, de Quart, Aldaia ( Altisent 1974: 251).
El participi passat feyta (f 5 r, 9) < FĂCTAM pateix el canvi de l’aplec – CT – > it (Badia 1981: 199), amb el passatge – AIT – > ET. Fer és alló que resta de *făiĕre sense la vocal final i sens la Ĕ àtona; encara en fair < *făiĕre la Ĭ acaba a E i l’encontre de les vocals – ae -, entès com diftong, té pronunciació [e] amb exit fer. No és acceptable la caiguda de la Ĭ, que és present en el francès faire, en l’italià faite (Castellani 2000: 333. 360. 444) < FĂCĬTIS. Encara l’adjectiu tuit (f 1r, 1)< *tuctum, refet sobre *tọttum (REW 8815. 2), els substantius pleyt (f 13 r,19) < PLĂCǏTUM i dret (f 1 v, 16) < DĒRĒCTUM semblan indicar a tort que el participi feyta vingui de feir <*fĕiĕre i no de fair < *făiĕre < FĂCĔRE, en quant no es podria explicar la presència de – ey -, si ja hi ha e < AI. És evident que el canvi A > e s’ha de considerar en el fenomen identic a *trăcēre < TrĂhĔre (Badia 1981: 128 amb tots els altres exemples), on la guttural C esdevé i amb el successiu canvi ai > ae > e. Pleyt (f 13 r,19) és l’exemple de la correcta formació del pseudodiftong (Moll 2006: 82) – ae -: PLĂCǏTUM esdevé plăiǐtu per al canvi de C > i; successivament havem plăiǐtu > pleit, on l’aplec de vocals – aii– esdevé – aei- > ei, amb caiguda de la vocal final i grafia antiga de i, amb exit pleyt. Però no es pot pensar que l’y de pleyt sigui un signe grafic solament; es trata de la solució de l’aplec – aiyc – determinat per la metàtesi de la semiconsonant y germinada després de C, amb exit – acyi > – ayci– amb vocalització de C, que produeix – ai – > e. Dels exemples precedents és evident que la i de tuit (f 1r, 1)< *tuctum segueix la mateixa regla del canvi de – ct- > – it -. Sent (f 2 v, 1) < sănctum proposa el fenomen interessant del desenvolupament de l’aplec – nct – > – nyct -, que és comú a l’àrea del francès, del piemontès idel català: doncs SĂNCTU > *saynct patiria la metàtesi de y i esdevindria *saynct > saynt i en fi sent per l’encontre A + I > e en català, en francès i en alguns dialects italians (Rohlfs 1966-1969: I. § 258, p. 366. Es troba en Muntaner Crònica “Senct Climent”). El fenomen és important pel fet que el francès canvia regularment l’aplec – nct – > – int – en comú amb el piemontès i amb el català; l’italià canvia – nct – > – int – en els dialects gallo-romanços, mes manté l’aplec llatí, mentre que el català, com l’italià, conserva l’aplec llatí mes relaxa la a en e (Moll 2006: 81-82).
MesseguerOcurrències 7: 1r 10, 2v 14, 2v 16, 3r 1, 5r 13, 5v 16, 6r 14.*Messĭcarium és un nom de família, mes cal de reportar l’ètim que indica l’encarregat de guardar les messes. Es trata dels guardians de messes e venemes de 11v 19, que eren necessaris per a no fer furtar els blats o els raïms; fins el segle XII era una espècie d’administrador de la granja, que controlava que la quantitat deguda dels delmes acabassen al senyor des de el mes de maig a la sega de les messes i fins el mes de septembre durant la collita dels raïms. Altisent 1974: 230-232 reporta els conflictes occasionats pels dominis fins al 1344, però no es troba notícia dels messeguers en el seglo XIV i eren sota el direct control del senyor; probablement es confonen facilment amb les persones de confiança que guarden els béns de la granja, pel fet que els senyors són més numerosos amb un territori més petit que ells poden controlar personalment
El blat< *blatum (gàŀlic) en l’economia i en la vida medieval era a la base de l’alimentació dels homes i dels animals. La producció de frument i de ordi era per als homes; la civada i l’espelta podian ser dades als animals, mes en cas de necessitat i de carestia servien també per a fer el pa. Del text no havem alguna notícia de la quantitat de blats demanats pel Monestir, pel fact que la desena part s’havia de establir segons la collita.
fol 5 v (1) jurats e prohomens del dit castell per rahó (2) de lurs contribucions de les possessions les (3) guals empares e imposiciones de penes non (4) contrastans tots les damunt nomenats e cascú (5) d’ells trencà les dites empares a ells fetes (6) segons gue a mi appar e conste en la manera (7) e forma damunt dites. (8) En per amor d’açò mogut per totes aguestes (9) coses e altres gue moven e moure poden (10) lo coratge de judge a dret pronunciar, (11) pronunciu en aguests scrits e sentencialment (12) diffinisch e declar cascú dels dits (13) terratinens damunt nomenats, és a ssaber Ramon (14) Andreu, Barthomeu Toha, Pere (15) lo Jove, Guilleni Pepar, Pere (16) Domenech, Penç Messeguer, Pere de Prades (17), Bent Pepar, Arnau Franch menor
jurats i prohomens del castell de Juncosa; la raó de llurs contribucions devia ser feta en proporció a les possessions, exempcions i imposiciones de penes sens discussió; cascú d’ells va trencar les dites empares a ells fetes, segons vaig trobar en la documentació i l’indagació feta. Per això convençut per totes aquestes coses i altres, perquè el judge pugui dar la seva sentència, declaro per aquests escriuts i per sentència definitiva que cascú dels dits terratinens nomenats, és a saber Ramon Andreu, Barthomeu Toha, Pere lo Jove, Guilleni Pepar, Pere Domènec, Penç Messeguer, Pere de Prades, Bent Pepar, Arnau Franc menor
fol 6 r (1) de dits, Guilleni Amigo, Bernat Franch, (2) Arnau Vallès e Guilleni Domenech eser (3) cayguts en la pena damunt dita dels dits (4) sexanta soles e a dar a pagar les dites penes de les dits (5) sexanta soles al distret en Pere Suau en nom (6) damunt dit les dits terratinens singolarment (7) damunt pus prop nomenats e cascú dels (8) absens axí com a presens a pagar les dites penes (9) dels dits sexanta soles per cascun singular (10) d’els damunt pus prop nomenats; e lo dit (11) Barthomeu Pere en nom de aguells present (12) sentecialment condenpne (13). Los damunt dits emprò Jacme de Bellver (14) Pere Messeguer pus vell e na Geralda (15) Barrusseta per tal com no conste (16) a mi a ells o algun d’ells les dites empares (17) eser fetes o les dites penes eser imposades
Sobrescrit l(e)s dit(e)s pen(e)s
dels dos, Guilleni Amigo, Bernat Franc, Arnau Vallès i Guilleni Domenec, han caigut en la pena de sexanta soles i deuen pagar-en la multa al distret en la persona de Pere Suau. Els dits terratinens i cascú dels absens han de pagar sexanta soles cascun singularment; encara jo condemne per aquesta sentència el llur representant legal Barthomeu Pere. Però quant a Jacme de Bellver, Pere Messeguer més vell i na Geralda Barrusseta no resulta per la documentació examinada que haguin estat fetes obligacions perquè hagin estat imposades multes;
Emparesla senya sobre el mot feria lleure emperes. Probablement no es trata de una falta, mes de la trascripció de la pronúncia de l’època.
fol 6 v (1) per amor d’açò de la paga dels dites penes (2) aguells e cascú dels absolts e vull del tot (3) eser absolts. (4) Item per tal com conste a mi legittimament (5) gue tots les homens terratinens (6) en lo dit terme de Juncosa damunt nomenats (7) e singularment specificats sens (8) excepció de algú son tenguts de pagar (9) annualment certes guantitats de pècora al (10) dit abat e covent de Poplet per pernes (11). Ne conste a mi per algun linatge de persona (12) aitals pecores per pernes de alguns anys (13) prop passats en ça eser stades ni (14) demanades ni pagades ni no eser stades (15) scusades si no devien eser pagades. (16) Emperamor de açò pronunciu e declar
pertant jo vull que ells siguin absolts. Item. Segons la documentació llegítima presentada, tots les homens terratinens de Juncosa, sens excepció d’algú, són tenguts de pagar certes quantitats de pècora a l’abat i covent de Poblet annualment per pernes. Encara no es presenta una documentació perquè aquest delme per pernes de pècora no ha estat pagat per algun descendent els anys passats, ni ha estat demanat, ni exemptat, si no s’havia de ser pagat. Per això sentencio i declar
fol 7 r (1) gue cascú dels dits terratinents damunt (2) nomenats algú no exceptat sie tengut (3) pagar per pernes per rahó de les possessions (4) les guals han e possehexen en lo dit terme (5) de Juncosa de aguells anys pus prop passats (6) ençà aguelles guantitats de pècora damunt (7) per part al dit abat a cascú demanates (8) e specificades per pernes, segons gue en la (9) demanda contra cascú damunt en romanç (10) produida és vist e(s)er contengut, E a (11) dar e a pagar les dites guantitats de pècora (12) dels temps passats damunt en les dites demandes (13) contengudes per rahó de les pernes E (14) a fer allò matex annualment e perpetual (15) en lo temps sdevenidor al dit abat e en nom (16) seu al dit en Pere Suau present cascú dels (17) dits terratinents damunt nomenats algú d’els (18) no exceptat absens axí com a presens.
que els terratinens nomenats, sens exceptió, siguin tenguts de pagar aquelles quantitats de pècora per pernes per raó de les possessions que han en el terme de Juncosa de aquells anys passats cap açì segons la documentació del delme presentada en romanç. Encara ells han de pagar les dites quantitats de pècora dels temps passats segons la documentació presentada per raó de les pernes; els terratinens han de pagar el delme mateix annualment i perpetual en lo temps esdevenidor al dit abat i en nom seu a En Pere Suau aquí present, sens exceptió
fol 7 v (1) e lo dit Berthomeu Pere present en nom (2) de aguells condenpne. (3) Item perçò com conste a mi sufficientment (4) e per stat provat gue algú d’ells damunt (5) nomenats terratinents són tenguts al dit (6) abat e covent de Poplet pagar per (7) fornatje aguells segons gue appar gui en (8) lo dit castell de Juncosa e en los termes (9) de aguell han forn gui coguen pans e no (10) les altres e gue aitals havents forn (11) en les guals se coguen pans segons és (12) dit paguen per fornatje al dit abat (13) o al majoral del dit castell annualment (14) sengles gallines solament. (15) E per amor d’açò per tal com a mi del (16) contrari per algun linatie de persona non conste
i jo condemne el dit Berthomeu Pere present en nom de aguells. Item. Encara jo tinc la documentació sufficientment probada i examinada que els terratinents son tenguts, segons la documentació, de pagar a l’abat i convent de Poplet el delme de fornatge ells que han forn en el castell de Juncosa i coguen pans, mes no els privats; els paguen cascú per fornatje al dit abat o al majoral del castell annualment una gallina solament. Per això, en quant segons la documentac no és troba algú de alguna familla que hagi pagat el fornatge,
Fornatje(ocurrències 4: 7v 7.12; 8r 5.7) i Forn(ocurrències 4: 7v 9.10, 8r 2.14); < FŬRNU, el forn. El *fŭrnātĭcu > el fornatge era la taxa que s’havia de pagar per a la cocció del pa. El propietari del forn podia se fer pagar per a les gallines o moneda o per pa que devia ser deixat a el. Obviament hi havia també el delme que pertocaba al senyor, i el delme qu’el devia pagar al Monestir.
El majoral,(ocurrències 5: 1r 7, 2v 8, 7v 13, 13r 3, 14v 1 < MĂJŌREM amb el suffix –ālem)ésl’autoritat del lloc. En 1r 5-8 es troban com a tals: frare Simó Maçall monje del Monestir de Poplet del arguibisbat de Tarragona e Majoral dels lochs de Garriga del dit monestir; en 14v, 1 frare Ramon de Puig Guier majoral de Juncosa. No hi ha notícia d’aquests frares, mes cal de dir que la llurs nominació a majoral dependia de l’abat del Monastir per dret senyoral, també la del frare Ramon, pel fet que Juncosa era sota la jurisdicció de l’abat de Poblet. Puig Guier pareix la premiera vegada com a tal. L’hipòtesi menys probable és l’identificació amb Puig prop de Valencia, pel fet que es troba la denominació Guier, que no pareix en altre lloc. Ara Guier és un nom de família difús a Barcelona i Tortosa. La segona hypòtesi més accettable és que es trati d’un Puig de propietat d’aquela família, d’on havem la denominació en el text. Cal de dir però que a Puig prop de Valencia hi ha un gran convent, d’on podria haver vingut frare Ramon. En tot cas el més important és que els dos frares siguin majoral de Juncosa sota la jurisdicció de l’abat de Poblet.
fol 8 r (1) pronunciu e declar gue cascú d’els damunt (2) nomenats terratinens, havent forn dins lo castell (3) damunt dit o termes de aguell, pague cascun (4) any una gallina segons gue appar per (5) fornatje al dit abat o lo par de una gallina (6) dels temps passats o de aguells anys prop (7) passats en ça als guals lo dit fornatje a (8) cascú és stat demanat e en la demanda damunt (9) contra cascú en romanç produida és vist eser (10) contengut. E a pagar la dita gallina (11) cascun any dels temps passats e a pagar aguella (12) en temps sdevenidor lo preu de aguella gallina (13) perpetualment e annualment al dit abat les (14) dits terratinens havens forn segons gue és dit (15) absens e lo dit Berthomeu Pere predicador lur (16) present duç condanpnados o condenpne (17). Item per tal com conste a mi axí de dit comun
pronuncio i declar que cascú dels terratinens, que haven forn dins el lloc de Juncosa, pague per delme de fornatge, segons la documentació, cascun any una gallina, o el correspondent, al dit abat també pels temps passats, segons la documentació presentada en romanç, on el delme és contengut. Encara declar condemnados o condemne en la persona de Berthomeu Pere, llur defensor, els terratinens que haven forn, a pagar a l’abat la dita gallina cascun any dels temps passats i pel temps esdevenidor annualment. Item. Encara segons la documentació
fol 8 v (1) com per propia confessió de la part dels dits (2) convenguts terratinents en lo dit terme de (3) Juncosa gue tots terratinens damunt nemenats (4) e cascú de aguells son tenguts pagar delme (5) entegrament de tots animals e encara (6) de lurs bestiars gue pexen, tenen, e tenir (7) han acostumat o pexer en lo dit terme de (8) Juncosa, de cordes, lana, formatjes, (9) porcells e altres nudrimens acostumats, (10) delma eser pagada (11). E conste encara a mi segons gue damunt (12) tots les terratinents damunt nemenats havens (13) bestiar e cascú d’els algú no exceptat haver (14) tengut e haver pogut ses arales e bestiars (15) dins les termes de dit loch de Juncosa de (16) aguells temps en ça les guals a cascú dels (17) dits terratinents la dita decima és stada (18) demanada en la demanda damunt contra cascú
i la propia confessió, els terratinents de Juncosa són tenguts de pagar íntegrament el delme de tots animals de llurs bestiars que tenen o péixen habitualment a Juncosa; encara ells són tenguts de pagar el delme de cordes, lana, formatges, porcells i altres nudrimens habituals; encara deuen pagar el delme imposat sobre el bestiar que cascú dels terratinents, sens exceptió d’algú, ha tengut i tenen en els seus erals a Juncosa de aquells temps en ça segons la documentació que es troba a propòsit.
Els animals (< ANĬMĀL, vegeu REW 476. 2 per a la Ā) són el conjunt de l’aviram de la granja, a saber galls, ànecs, coloms; el text reporta solament les gallines 7v 14, importantes per a la producció de ous et sobretot de polls. Aquest aviram era necessari pel nodriment dels pobres, mes podia trobar-se també sobre la mesa dels convidats del Monestir. Els delmesde la Sentència demanen que els animals siguen vius i sobretot mascles i fembres; això deixa pensar que en el Monestir hi havia securament un lloc per a la ramaderia de aquests animals. És evident que els monjes havien de observar l’ús de no menjar carn, que avui hom entén com a contrari del peix o de la verdura; els monjes treien les llurs proteïnes dels llegums que eren abundants en les granjes i en la cultivació de l’època, de les faves, del frument, de la bleda i dels altres cereals que eren indispensables per a la llur vida i per als animals, que en produeixen altres.
A l’època hom distingia entre els animals quadrúpedes i els bípedes menys materials, menys pesants i menys atacats a la terra (Scully; 1998: 84, amb la bibliografia relacionada). Evidentment el Monestir tenia regles precises cap a l’abstinencia de la carn, des ous i del formatge en particular durant la quaresma, quand tots els monjes n’havian de menjar que llegumes i verdura. Totavia no era improbable que sobre la mesa dels senyors hi hagués peix o aviram indiferentment com a plat de magre, perquè l’aviram no era considerat carn que indueix a la temptació com la dels quadrúpedes, que no poden elevar-se de la terra (Scully; 1998: 86-89,amb la bibliografia relacionada ). Això la gallina (ocurrències 4: 7v 4, 8r 12, 8r 4, 8r 5) i les gallines 7v 14 eren un bé important per als polls i els ous, que eren a la base de l’alimentació de l’època.
Llana Mentre que els animals o el bestiar podien ser importants per l’alimentació, els delmes que provenien de la llana podien servir per a les vestes dels monges i per a l’eventual venda de la que romania.
El formatje < *formatĭcu < refet sobre FŌRMA, és el formatge. Aquest aliment era important per als monjes, que no podien menjar carn el dimecres, el divendres (), Obviament la quantitat que no servia al Monestir podia ser venuda per a recollir sols.
Arales < ĂRĔĀLEM; ocurrències 5: 8v 14; 9r 5; 9r 9; 10v 11; 11r 5). Es trata de llocs on podien ser tenguts els animals menuts, com l’aviram, els anyels i cabrits. És a l’origen del modern eral, à saber la construcció sobre una era cultivableen el domini del Monestir o també dels terratinents. Del text no es pot deduir si normalment la casa tenia un lloc per als animals sota les cameres dels homes per a poder cultivar el poc espai de terra que els agrícoles treballaven.
Fol 9 r (1) en romanç donada. (2) E emperamor d’açò pronunciu e diffinitivament (3) declar tots los damunt nomenats terratinents (4) en lo terme damunt dit de Juncosa bestiar o (5) arales havents e en lo dit terme de Juncosa (6) paxens e no altres dels dits temps en ça en (7) la dita demanda contra cascú de aguells donada (8) contenguts esser tenguts e obligats a (9) pagar delme entregament de tots arales o (10) bestiars o nodriments los guals tenen e pexen (11) han tenguts e pastuts dins lo dit terme (12) de castell de Juncosa, és a saber (13) de cordes lana formatje porcells, (14) cabrits e altres nudriments dels guals (15) és acostumat pagar delme cascuns ans; (16) e a pagar la dita decima de temps passats (17) segons gue a cascú dels dits terratinents es
presentada en romanç. Per això pronuncio i declar que tots els terratinents nomenats de Juncosa, que tenen i péixen el seu bestiar o haven erales sobre els quals ha estat imposat el delme de què es troba la documentació, són tenguts i obligats a pagar íntegrament el delme de tots erales o bestiars o nodriments que ells tenen i péixen o han tenguts i pastuts a Juncosa, i encara el delme de cordes, lana, formatge porcells, cabrits i altres comestibles amb obligació del delme de cascú any. Els terratinens són obligats encara a pagar la decima dels temps passats segons
fol 9 v (1) demanada e segons en la damunt dita (2) demanda de cascun singular dels temps passats (3) és vist esser contengut; (4) e apparar e pagar de totes e sengles coses (5) damunt dites entregament e en temps (6) sdevenidor e perpetualment en cascuns anys les (7) dits terratinents e cascun d’els e les succehidors (8) seus en les dites terres absens axí com (9) a presens e lo dit Berthomeu Pere predicador (10) de aguells present duch per aguesta mia sentència (11) condenpnades perço con neguna (12) prescripció de temps de no pagar lo dit delme (13) a ells ajude ni scuse. (14) Mas perçò com no conste a mi clarament (15) gual senyor degue lo dit delme reebre (16) o entre guals senyors deu e(s)er partit com
la documentació que es troba a propòsit. (4) Els terratinents i els llurs succeïdors han de pagar en la persona de Berthomeu Pere, llur defensor, totes les coses dites íntegrament, en el temps esdevenidor i perpetualment cascú any; per aquesta meva sentència jo els declar condemnades en quant no poden trobar ajuda o excusa per a no pagar el delme amb neguna dilació de temps. Ara com no és evident qual senyor ha de rebre el delme o entre quals senyors s’ha de partir, amb
Reebre: Quant a la síŀlaba – cĭ -, s’ha de considerar la vocalització de C > i, entès com ĭ, amb la consegüent assimilació de ĭĭ > i, que successivament acaba en E, amb exit – ee -, com es troba en reebre.
fol 10 r (1) algú dels testimonis davant mi damunt produits (2) si he vist deposar guel egregi senyor (3) comte dels muntanyes de Prades haie acostumat (4) reebre lo dit delme. E les altres (5) emperò si he vist deposar gue degue eser partit (6) egualement entre lo dit senyor comte e lo (7) molt reverend senyor argibisbe de Tarragona. (8) E los altres dien gue deu eser partit (9) entre lo dit senyor argibisbe e lo senyor (10) abat de Poplet. (11) Emperamor d’açò com les dits testimonis (12) sobre les dites coses sien diverses en ses (13) dits e del tot contraris, decernesh e declar (14) e sentencialment provehesh lo dit delme (15) deure esser pagat a aguell senyor o a (16) aguells senyors de damunt nomenats. (17) E subseguentment perpetualment de aguí a avant
algú dels testimonis semblaria que l’egregi senyor comte dels muntanyes de Prades hagi rebut usualment aquel delme. Altres testimoni però han deposat que s’hagi de partir igualement entre el senyor comte i el molt reverend senyor arquibisbe de Tarragona. Altres testimonis encara diuen que s’ha de partir el delme entre el senyor arquibisbe i el senyor abat de Poplet. Per això, com les testimonis sobre les dites coses divergeixen en seus dits i són del tot contraris, decidesc, declar i per sentència provesc que el delme deu ser pagat a aquell senyor o a aquells senyors nomenats; subseguentment perpetualment
Muntanyes:El canvi de la vocal inicial àtona Ŏ > u (Badia 1981: 145) de muntanyes (f 10 r 3) < MŎNTĀNĬA, cumpleta (f 14 r,13) < CŎMPLĒTA, dels verbs puguen, subjuntiu de poder (f 4 r,14) < *pŏtēre (REW 6682), i vull, present indicatiu de voler (f 6 v, 2) < *vŏlēre (REW 9180, 2). Encara el topònim Muntserrat (f 14 v, 2) < *mōntemsĕrrātum, l’adverbi damunt (f 4 v, 4) < *dēmōnte i l’adjectiu possessiu lurs (f 5 r, 16) < ĬLLŌRUM, bé que tots tinguin la tònica Ō, presenten el mateix canvi u < Ō a la manera de la vocal inicial àtona; així apareix que aquest canvi O > u inicial és independent de la quantitat de la vocal (Nadal 1983: 72). Es troba el mateix fenòmen en l’italià muneta (Rohlfs § 131).
fol 10 v (1) eser partit entre aguells gui entrò açí en temps (2) passats les dits delmes han acostumat de (3) eser pagats e no a altres e a mi no (4) conste en altra manera a mi en gual manera (5) entrò açí de les coses damunt dites és (6) acostumat usar entre les senyors damunt (7) dits o algun d’els (8) més avant; perço com conste a mi les dits (9) terratinens tots damunt nomenats, e no altres, (10) entrò açí en temps passat haver agut ampriu (11) de pexer tots lurs arales grosses e menuts (12) majorment aguells dels guals decima és (13) acostumada de pagar en lo dit terme del (14) dit castell de Juncosa e sens contradicció (15) de algú en los lochs emperò no vedats. (16) Emperamor de açò pronunciu e diffinitivament (17) declar tots les damunt nomenats
el delme s’ha de partir entre els senyors que el rebien habitualment; però, non és evident qual d’aquels senyors en manera major o menor hagi rebut el delme; és però clar que tots els terratinents han hagut possibilitat de péixer tots els llurs bestiars grosses i menuts, en particular aquells que paguen habitualment la decima en el terme del castell de Juncosa sens impediment en els llocs emperò no privats. Per això pronuncio i definitvament declar que tots els
Delmes 10v 2 < delma < DĔCĬMAM, el delme que s’havia de pagar en Béns 12r 4, 5r. (<BĔNE), els béns pel dret senyoral. El Monestir podia percebre delmes el 1246 per la concessió de Innocenci IV, però segons el Petit exordi (Altisent 1974: 118) els cistercenses no podien percebre delmes d’altra gent. Tot això significaba que els monjes devien conrear les llurs terres i treballar en el Monestir sens rebre delmes. És per això que la Sentència obliga els terratinents a la reconstrucció d’obres publiques o d’ús comú; hom pot contribuir també amb els ornaments o paraments de les esglesies (11v 17). És per això que guels dites basses fons ayguaduits, carreres e campes (12r 6-8) devien ser comuns. El Monestir era senyor de la terra de Juncosa, mes podia en rebre els delmes solament en obres publiques. En aquesta manera les campes eren per a tots. amb tota probabilitat es trata de terres del Monestir dades en benefici als terratinens, amb l’obligació que també els pogres puguessin explotar-en els productes. No hi ha dubte que les carreres devien ser comunes, mes de devia ser igual quant a l’explotació de terres. L’insistència del jutge pels treballs d’ús comú demana també donacions necessàries i profitoses (12r 15) de béns que serveixen a la comunitat de Juncosa.
Els delmes podien ser pagats també en guardians de messes e venemes (11v 19), a saber com a guardians de messes i de vinyes si no volien fer altre treball de la persona (12r 2; Altisent 1974: 230-232 reporta els conflictes occasionats pels dominis fins al 1344); aquestes obres eren per a l’utilitat coŀlectiva i no pel Monestir, pel fet qu’els monjes no podien treure avantatge del servei de les persones (Altisent 1974: 118). Obviament el passatge s’ha de entendre també com a treball diferent de la propia activitat habitual, per la que non es podia treure un profit per a pagar el delme; es podia considerar avui com a una taxa deguda al municipi en sous o en obres.
Quant a les guantitats de pecora (6v 9) per pernes (6v12) es trata de imposicions als homens terratinens (6v 6) per rahó dels possessions (7r 3), a saber els llurs delmes eren en proporció a les llurs possessions. Del text es nota que des de molts anys els terratinents no havien rem pagat al Monestir dels delmes que devien; per això ha estat fet el procès per a garantir el pagament d’aquestes rendes. L’especificació per pernes és important per a evitar equivocació amb els terratinents que volien tenir astúcia i pagaven per partes inútiles de pecora, com el costat quasi sens la carn. Obviament s’ha de recordar que els monjes no podien manjar carn el dimecres, el divendres, el dissabte i durant tota la quaresma; encara seguien el principi que els quadrúpedes fossen pecaminosos. Això és improbable que totes aquestes cuixes fossen per als monjes del Monestir, mes devien servir també per als hostes, els pogres i els pelegrins. És també probable que l’abat podia pagar les obres de refecció o de constructió a l’interior del Monestir pel mateix valor de les cuixes i dels altres delmes.
Quant a la necessitat de recollir els delmes, l’abat tenia necessitat dels provents dels delmes probablement del fet que les despeses per als pobres i per al monestir no eren limitades, en quant s’havia de sostenir els molts pelegrins qui anaven visitando el Monestir o anaven a Roma o Campostela; amb quests venien també pobres de tota mena (Vegeu Altisent 1974: 240, amb les notes relacionades). D’un document reial on es escriu de la «gran hospitalitat» del monestir que té necessitat també de «gran provisió» ( Altisent 1974: 241, amb les notes relacionades). Encara entre 1373 i 1375 l’abat devia pagar mestre Cascall per a les obres de construcció de les sepultures reials, que no estaven terminades encara amb la gran ira de Pere el Cerimoniós; obviament el monestir devia tenir majors recurs; això s’havia de fer pagar els delmes antics i actuals per a afrontar les dificultats econòmiques (Altisent 1974: 212).
Els termes Decima 8v 17, 9r 16, 10v 12; delmes 10v 2, delma (f 8 v, 10), deriven de DĔCĬMAM, el delme que s’havia de pagar pel dret senyoral. La presència de l no es pot justificar per la sola caiguda de Ĭ > ø (Badia 1981: 170), o per la vocalització de C > i; encara l’encontre dels dues vocales davant de M, per la qual la segona Ĭ pateix ultracorreció i esdevé l (per a deuma vegeu Moll 2006: 131), no explica el passatge per la velar gu < C[k]M després de la caiguda de Ĭ. En efecte és possible que l’aplec C[k]M (Moll 2006: 131) subeixi la sonorització gm < C[k]M i produexi una semivocal, com en el cors legumu (Pel canvi D > L vegeu Rohlfs 1966-1969: I. § 253 p. 204), amb exit *dĕguma, on g intervocalic cau. Encara en el canvi u > l, la líquida és de entendre com a lateral, com es pot trobar també en l’italià bellunès colsa < CAUSA, olsi < AUSERIT ( AAA 2004: 71).
El terme ampriu (f 10 v 10) deriva de *implícum, substantiu parallel al verb *ădĭmplĭcāre. El nom és particular pel canvi natural de ĭ inicial en e, pel rotacisme l > r i sobretot per la desinència ícu > – iu, derivantsimplement de l’anuŀlement de c > ø. Hi ha també la possibilitat poc acceptable de la derivació del substantiu refet sobre el verb *adimpărāre, amb el sufix – īvum > – īu, que és comú a molts noms i adjectius en català; però no es pot demostrar la caiguda de totes les vocals, encara que la terminació – īvum > – īu es pugui trobar súbito després del tema sens alguna consonant. La derivació de *adimplícu és present també en l’italià impiego i el francès employe < empleie < empleco < *ădimplícu: ambdos pateixen el canvi natural de la segona ĭ en e; l’italià canvia regularment l’aplec – PL – > – pi – (El fals diftong italià – ie – de impiego deriva del canvi de l’aplec – PLĬ – > – ple – > –pie – per vocalització de L devant P); l’explicació més dificil demana la sonorització C > g, amb la velarització davant de la semivocal u, amb exit *ădimplícu > ademplígu > ampligu, per la caiguda de d, i finalment amprigu. En ampriu havem canvi g > i amb la conseqüent assimilació de les dues i, a saber ampriiu, que determinaria la desinència – e o la caiguda de u, amb l’exit impossible ampriie o amprí. Per la caiguda de l’element g l’aplec velar gw esdevé w > u amb exit: amprigWu > ampriuu > ampriu. És acceptable també la vocalització de l’element g entre dues vocals amb la seva conseqüent caiguda, amb exit: amprigWu > ampriiuu i finalement ampriu per la simplificació de les vocales geminadas i i u.
fol 11 r (1) terratinens en lo dit terme de Juncosa e cascú (2) de aguells e no altres d’açí a avant e perpetualment (3) haver e pacificament e sens contradicció (4) de algú en lo terme del dit castell de Juncosa (5) ampriu de tenir e paxer tots arales e bestiars (6) lurs e de cascú d’els moderatament emperò e honestament (7) en los lochs e pastures no vedats (8) e gue si de açí a avant daven danpnatje (9) a algú gue de aisí a avant paguen e sien tenguts (10) pagar lo ban per los homens del dit castell (11) de Juncosa statuit o de açí a avant statuïdor (12) a tots en comú e als dits terratinens e a cascú (13) de aguells lo dit ampriu adjutge. (14) Item per tal com apar a mi e conste a mi legitimament (15) gue tots los dits terratinens e cascú (16) d’els han acostumat entrò açí en temps passat (17) contribuir en totes e sengles coses davall (18) nominades ab los homens del dit castell
Honest[ament]. Aci, en lloc de açí.
terratinens de Juncosa hagin perpetualment i sens impdiment en el terme del dit castell de Juncosa facultat de tenir i péixer tots erals i bestiars llurs moderatament i honestament en els llocs i pastures no vedats; encara, si en el temps passat causaven dany a la propietat de algú, en el temps esdevenidor han de pagar la permissió i el delme imposat pels homens del castell de Juncosa a tots en comú, als dits terratinens i a ells, que en tenen el dret. Item. Encara és evident que tots els terratinens habitualment en el temps passat han contribuit als delmes amb els homens del castell
El ban(gallic, REW 933a) és l’ordefet per la Sentència que s’havia d’enviar als homes del Castell de Juncosa.
fol 11 v (1) de Juncosa. E peramor daçò declar e (2) diffinitivament pronunciu gue tots los damunt (3) nomenats terratinens en lo dit terme de Juncosa (4) e cascú d’els e perpetualment lurs (5) successidors en les dites terres contribuesguen e (6) contribuir deguen e sien tenguts ab los (7) homens del dit castell de Juncosa prorata manera (8) e valor de les possessions honors e (9) terres los guals e les guals ells e cascú (10) d’els tenen e possehexen o d’ací a avant (11) tendran o possehiran en lo dit terme és a (12) saber en edifficació de murs de valls o (13) portes de vila e en reparació de aguells e (14) refecció de càrceres publiges, càrceres (15) de basses o fons ayguaduts e en reparació (16) de aguelles e en les obres de les sglesies e (17) en ornaments o paraments de cascuna (18) de aguelles reparacions de aguelles. Encara (19) en guardians de messes e venemes si les
deag(ue)lles cascuna
.
de Juncosa; per això declar i pronuncio definitivament que, segons la condició, el valor de les possessions, el prestigi i les terres que els tenen i possexen o tendran o posseiran en el terme de Juncosa, tots els terratinens i perpetualment els llurs successors han de contribuir amb els homens del castell de Juncosa en l’edificació de murs, de parets o de portes de vila i en la llurs reparació, en la refecció de càrceres publiques, càrceres de basses o fons i aqüeducte, o en la llurs reparació, en les obres de les esglesies i (17) en ornaments de les llurs reparacions; en guardians de messes i venemes si
Valls 11v 12 < VĂLLUM és una paret que pot ser més o minys llarga o alta; de tota manera es trata de una obra de construcció o de reparació d’un edifici d’utilitat communa. També en aquest cas els delmes del Monestir retornaven sempre al poble o al benefici del poble, en quant les obres publiques constituien els que avui diríem els impostos locals
El càrcer < CĂRCĔREM,té la significació de closa d’aigua, com el següent basses, en lloc de càrcer com a un edifici on estan tancats els presos. Es troba un document del 1340 on l’abat Copons fe alliberar Guillem Avellà per Jaume II de la pena que havia rebuda (Altisent 1974: 235). Encara que hi ha documents relatius a l’exercici de la jurisdicció criminal després de l’any 1475 (Altisent 1974: 253), la documentació és escasa pel segle XIV; sabem però que hi havia els officials designats entre els batles i jurats de cada vila per a l’administració de la justicía, però tots dependien de l’abat (Altisent 1974: 254). La presència de càrcers publics en el text faria pensar que els terratinents haurian degut construir, com a delme, alguns edificis (¡plural!) per als presos. No s’ha de considerar probable però que la vila de Huylldemulins hagués necessitat de més qu’un càrcer; encara és inacceptable que hi hagués càrcers publics o privats; per això s’ha de considerar l’hipótesi que es trata en el text de closa d’aigua més que d’un lloc de detenció. Probablement es trata de construccions de deposit d’aigua, de les quals havem notícia en el text, tanmateix no sabem com podian ser fetes. Es suposa que en el torrent devia ser una mena de closa, d’on l’aigua provenia per un conducte; les altres construccions podien ser depòsits on arribava l’aigua i servia en particular per als animals o per a la granja. A l’època existien ja els càrcers per a l’aigua, mes havien necessitat de refecció, pel fet que eren en condicions pèssimes i per això era segurament millor refer-les; altres depòsits devian tenir necessitat de la sola reparació.
No és probable que el text entena que les basses < *balsa (ibèric; REW 917, les basses)siguinclots de desguàs dels líquids. Al contrari, es trata d’obres per a recollir les aigües pluvials evidentment per als treballs o per al conreu del camp. El desguàs és important perquè la pluja no faça marcir les plantes o sigui excessiva pel camp, d’on és necessari desaiguar; si al contrari una terra té necessitat de irrigació, també en aquest cas les basses són la mira del Monestir pel millorament de la producció dels béns comuns amb el pagament dels delmes. El governament del senyorat del Monestir era prou lleuger, si hom considera aquestes condicions.
fol 12 r (1) dites coses son feytes per los dits homens de Juncosa (2) no per treball de la persona, mas de despeses en (3) comú comptat e taxat prorata e manera d’els (4) damunt dits bénse possessions segons gue cascú (5) posseheix en lo terme damunt dit. (6) E encara guels dites basses fons ayguaduits (7) carreres e campes sien comuns e servesguen (8) a tots en comú. (9) Item contribuesguen los dits terratinens e cascú (10) d’els en comuns o en guals se vulle dons sie (11) a les possessions que son taxats en lo dit castell (12) gue per temps per profit comú apparen esser fahedors (13) axí emperò gue los dits comuns o dons (14) no voluntaris mas necessaris e profitosos (15) en comú. E a contribuir ab lo senyor (16) e homens del dit castell de Juncosa en (17) tots e sengles coses damunt dits de temps passats
aquestes obres són fetes per els homens de Juncosa no per treball de la persona, considerat un proporció a les despeses per als dits béns en el terme de Juncosa. Encara els fons, aqüeductes, basses, carreres i campes siguin comuns i servesquen a tots en comú. Item els terratinents deuen contribuir per donacions als delmes que provénen dels possessions en el castell, que apareixen faedors de la documentació per temps per profit comú; les donacions encara han de ser no arbitràries, mes necessàries i utils al bé comú; encara poden contribuir amb el senyor i els homens del castell de Juncosa en tots les coses dels temps passats
Ayguaduits 12r 6; ayguaduts 11v 15 < ĂQUAĔDŬCTUM, els aqüeductes. L’aigua és l’element essencial per la vida dels homes i dels animals o dels bestiars. Pels Ayguaduits en el text evidentment no s’ha de entendre els conductes que porten l’aigua del bosc de Poblet al Monestir, ja en ús a l’època romana i aràbica (De la Peña 2007: 263); els dueixen l’aigua als fonts que hi ha en el monestir des del XIII seglo. A l’interior del claustre en un pavelló amb una gran cúpula hi ha una pica monumental del XIII seglo (De la Peña 2007: 263) per rentar-se les mans abans de menjar; el mateix conducte porta l’aigua al refector qui es troba davant del claustre. Aquests conductes han agut necessitat de restructuració, tanmateix la demana de pagament de delmes per la construcció de aqüeductes, com la Sentència imposa de far als terratinens, no sembla ser feta per això. Bé que el sistema hydric actual de Poblet sigui evident (De la Peña 2007: 266), no és possible de saber quels conductes haguessin estat fets després del 1374. Pot suposar-se que els ayguaduts servissin per a portar l’aigua d’un pou a una vila, a una pobla, a una granja, a un mulin. Encara és probable que es trati de conductes que tiraven aigua d’una sènia. Doncs el sembla que els delmes demanats per la Sentència siguen obres publiques per les quals els terratinents poden ajudar els agrícoles i les llurs viles.
Carreres 12r 7 < CĂRRĀRĬAM, el camí per on es pot anar a peu o amb el carro. Obviament devian servir per a tots els habitadors de Juncosa. Aquesta precisació vull evitar que el senyor s’emparès dels impostos que podian provenir a rotatico (Niermeyer 1984: s. v) del passatge sobre el seu territori.
fol 12 v (1) segons gue damunt en la demanda contra (2) cascú en romanç donada és contengut. E (3) a fer allò matex en temps sdevenidor aitantes (4) vegades guantes se covendrà fer los (5) dits terratinens e cascú d’els segons gue és (6) dit perpetualment condenpne e duc (7) condenpnadors. (8) Item per tal gue tota suspita de frau sobre (9) les dites coses sie sguivada. Pronunciu (10) statuesc e declar gue aitantes vegades (11) com se convendrà de fer talles en lo dit (12) castell de Juncosa gue los homens del dit (13) castell sien tenguts denunciar-ho als dits (14) terratinens gue vinguen al comte I o (15) dos de aguells tan solament en nom de tots (16) los altres e vegen e ogen lo comte (17) entre ells fahedor. E si no hi vendran (18) gue los homens del dit castell puguen no
segons l’imposició del document presentat en romanç. Per això condemne els terratinents i duc ells condemnadors a fer allò mateix en temps esdevenidor les vegades que es succeïra segons que és dit. Item. S’ha d’evitar igualment tota sospita de frau per aquestes coses. Pronuncio statuesc i declar que, les vegades que es succeïra de donar una contribució en el castell de Juncosa, els homens són tenguts de denunciar-ho als terratinents, en manera que es presentin al comte un o dos en nom de tots els altres i vegen i obedexin al comte com a faedor entre ells; si no hi vendran els homens del dit castell poden
Talles < TĀLE presenta la geminació impropria de la líquida.
fol 13 r (1) contrastant la absència dels dits terratinens legudament (2) comptar. E guell abat de Poplet (3) o lo majoral del dit loch de Juncosa o lo batle (4) de aguell matex loch en nom de aguells pugue d’açí (5) a avant e perpetualment, e li sie legut los dits (6) terratinens forçar e cascú d’els dins emperò los (7) terratinens del dit loch a pagar totes e sengles coses (8) a les guals sie tenguts al senyor e homens (9) del dit castell segond gue damunt és stat (10) declarat per via de senyors o de empares o (11) encara per impossicions de penes e per altres remeis (12) de dret, e los rebel·les multar condenpnar e punir (13) axí e segons gue per dret serà fahedor. E (14) cascun senyor temporal juridicció civil havent (15) dins son territori aitals coses de dret fer (16) pot e ha acostumat per tal com entrò açí (17) a mi conste axí eser stat fet. (18) E per tal com de dret lo vençut És tengut (19) al vencedor en les despeses del pleyt e los
comptar lícitament sans impediment en l’absència dels terratinens. Encara l’abat de Poblet o el majoral de Juncosa o el batle de aguell mateix lloc en nom d’ells podrà obligar pel temps esdevenidor i perpetualment els terratinens del lloc a pagar tots els delmes que s’han de pagar al senyor i homens del dit castell segons que ha estat declarat pels senyors o per les obligacions o encara per les imposicions de multes i pels altres articles de dret; com a faedor del pagament dels delmes, l’abat podrà també multar, condemnar i punir els rebel·les. Encara cascun senyor, que hagi juridicció temporal, pot ser igual faedor dins els seus termes, com ha estat fet habitualment segons la documentació. Per això condemne la part vençuda a pagar segons el dret les despeses del plet
El batle < BĂJŬLUM, ésl’oficial que administra la justícia a nom del rei a una vila o, segons els drets feudals, pel senyor. En la Sentència el fe respectar les disposicions del jutge i garanteix qu’els drets del Monestir siguin salvaguardats. Quant al batlle de Juncosa del 1374 hom desitjaria saber-en més en un estudi més particular; per a noticíes sobre el batlle de Barcelona vegeu Casas Homs 1976, però no es pot trobar res del batlle de Juncosa d’aquesta època.
Batle (f13 r, 3) < BĂĬŬLUM presenta el mateix fenomen després de la caiguda de Ŭ; la presència de la dentale sorda t demana que la Ĭ esdevingui y amb so interdental [∫] / [sci -] > [- csl -] > [- χl -]; bajle > bajlle (Badia 1981: 125. Vegeu pels aplecs dll / tll Badia 1981: 217)
fol 13 v (1) damunt dits terratinens e cascú de aguells (2) neguna causa justa de pledejar haien haguda; (3) emperamor de açò aguells terratinens e cascú (4) de guells en les messions e despeses del pleyt (5) per los dits abat e covent de Poplet e homens (6) de Juncosa feyts, duch sentencialment (7) condenpnadores, la taxació dels guals a mi en (8) aprés reservada. (9) Emperamor de açò no só mogut a pronunciar (10) en altra manera gue damunt haia declarat (11) per les proves damunt per part dels dits terratinens (12) davan mi donades; com los testimonis (13) per ells produits als altres sien en sos dits (14) de tot en tot diverses e contraris, alguns (15) emperò deposen en feyt propri per tal com són dels dits (16) terratinens altres axí matex gom en sos dits (17) se reten fort sospitosas; altres, gue més
en particular cascú dels terratinens, en quant van perdre el plet; per això condemne per aquesta sentència els terratinents a pagar les messions i les despeses del plet a l’abat, al convent de Poblet i als homens de Juncosa; la liquidació d’aquestes s’ha de pagar devant mi. Per això no poc donar altra sentència que aquella donada, segons la documentació presentada de la part dels terratinents; bé que hi hagi testimonis diverses i contraris absolutament els uns als altres, alguns però van deposar segons la vertat dels fets a favor dels terratinents, mentre que altres resultan mult sospitosas. Altres, que
fol 14 r (1) deposen per part del dit castell gue en altra manera (2) per gue als dits d’els per bon dret fort pogra (3) o no alguna fe és donadora. (4) E en guant emperò les coses damunt per mi declarades, (5) si ben a condenpnació la una part a l’altra condenpne. E en guant emperò si ben (6) a absolució la una part de la altra red del tot (7) absolta. (8) Donada legida e publicada foy aguesta (9) sentència per lo dit senyor jutge per tribunal (10) sihent a costuma de jutge iutgant en los (11) graus davant lo castell del senyor (12) Argibisbe de Tarragona. Dissapte hora de (13) cumpleta gens comptava tres dies (14) del mes de juny de l’any de la Nativitat de nostre (15) Senyor. MCCC setanta guatre (16) presens los honrats e religiosos
van deposar per part del dit castell amb pogra o alguna fé, com es pot desumer. Però segons les coses declarades, si es guarda a la condenpnació, una part condemne l’altra; si es guarda a l’absolució, una part red l’altra del tot absolta. Aquesta sentència fou redactada, legida i publicada pel senyor jutge segons les regles del dret en els graus davant del castell del senyor Arquiibisbe de Tarragona. Dissabte, hora de completes, en data tres dies del mes de juny de l’any de la Nativitat de nostre Senyor MCCC setanta quatre, en presència dels honrats i venerables
fol 14 v (1) frare Ramon de Puig Guier, majoral de Juncosa, (2) frare Matheu de Muntserrat, (3) monjes del Monestir de Poplet, Pere Suau (4) e Berthomeu Pere predicadors de les parts (5) damunt dites. E per seus testimonis (6) lo honrat en Benet dels Bach licenciat (7) en decrets, Pere Banuç, Ramon Besora, (8) Jacme Cost de la Ciutat de Tarragona, (9) e molts d’altres e mi Pere (10) Ermemir
notari de la dita cort. (11) Senyal de mi Pere Ermemir notari de la dita cort, (12) notari publich de l’officialat de Tarragona
(Postil·la amb grafia de mà diversa i posterior de alguns anys)
(13) Lo original de esta és en lo calaix de Juncosa; és ver (14) que està en llatì i en una fulla gran de paper. (15) Està en cit mateix plech.
frare Ramon de Puig Guier, majoral de Juncosa, frare Matheu de Muntserrat, monjes del Monestir de Poblet, Pere Suau i Berthomeu Pere, defensor de les parts damunt dites. E per seus testimonis són presents l’honrat en Benet dels Bach, licenciat en decrets, Pere Banuç, Ramon Besora, Jacme Cost de la Ciutat de Tarragona i molts altres amb mi Ermemir, notari de la dita cort. Meu senyal de Pere Ermemir notari de la dita cort, notari public de l’officialat de Tarragona.
L’original d’aquesta es troba en el calaix de Juncosa; és veritat que és escriut en llatì i es troba en una fulla gran de paper.
*Mŏntemsĕrrātum < SĔRRA, és un ensems de muntanyes.
Ermemir < *Ermen – mari, eminent i famós (Kaufmann 1968: 108; Francovich 1999: 190).
Es trata del signum tabellionis del notari; en aquest cas és una mena de T amb sota els braços les lletres E i R, d’un costat i de l’altre M i I; a dalt i a baix M i R, evidentment a formar el seu nom Ermemir, (falta una E).
Del text es pot intuir que hi ha varis tipus de grafia de l: 1) l inicial, la qual correspon a la grafia moderna de l’aplec ll [λ] de lana (f 8 v, 8) < LĂNAM; 2) la l[l] mitjana de balança (f 4 r, 9) < bĭlăncĭaM, de altercades (f 3 v, 5) < participi de *ăltĕrcāre i de blats (f 5 r, 14) < *blătum; 3) l’aplec ll de collogui (f 4 r, 6) < CŎLLŎQUĬUM i gallina (f 8 r, 10) < gĂllīnaM), que corresponden a la grafia moderna “coŀloqui” i “gallina” amb el so respectivament [l] i [λ] (Badia 1981: 188 per a la reducció de l’aplec LL > l de VĪLLA> vila o ăRGīLLA > argila entesa com a una exceptió); 4) l’aplec final de castell (f 5 r, 11) < cĂstĕlluM, davall (f 1r, 15), *dēădvălle amb so [λ]; 5) la l de la síŀlaba final de civil (f 13 r, 14) < cīvīleM amb so [l]; 6) l’aplec final ll [λ] de consell (f 4 r, 6) < cŏnsĭlĭuM i treball (f 12 r, 2); 7) <*trĭpălĭum, l’aplec mitjan ll [λ] < – Lĭ – (Badia 1981: 206.2) de muller (f 2 v, 19) < mŭlĭĕreM i vulle (f 12 r, 10) < vulee Per al canvi de vŏlĔĂt > *vulea ( > vulee > vulle) vegeu Rasico, 1982: 97; Badia 1981: 123. <vŏlĔĂt (Per a *vŏlēre, vegeu REW 9180, 2. Per a VULL < *vŏlĕo Badia 1981: 145). De l’examen de aquests exemples es dedueix que 1) l’aplec inicial ll [λ] modern en el text s’havia d’escriure per la simple l; 2) la l[l] mitjana no ha grafia (i so) different si es troba davant consonant o vocal; 3) no és different en el text la grafia ll [λ modern] si es troba davant I o davant altra vocal, com en collogui; això pren so modern [ŀl]; 4) encara la geminada ll de la síŀlaba final llatina amb apòcope es manté en l’aplec final ll [λ] modern; 5) la l simple de la síŀlaba final llatina amb apòcope es manté amb so modern [l]; 6) l devant i derivant de I o jod o de j < E pateix la palatalització li /lj > ll amb so modern [λ]. En conclusió en el text la grafia de l inicial, que correspon a l’aplec ll [λ] modern de llana, s’havia de distinguir graficament de ll de collogui perquè no havia el mateix so, bé que la grafia fos idèntica; és el mateix quant a la grafia de consell i treball amb so [λ], mentre que naturalment tenen una sola l solament davant de j / i / e. Quant a la grafia de civil probabilment la pronunciació de l era mitjana entre [l] i [λ] amb grafia l. En els altres casos successivament el so [λ] ha prevalgu sobre els altres i ha determinat la grafia ll també en la consonant inicial, com es pot observar de llatí (f 14 v, 15) en la closa del text.
Les preposicions entre (f 9v, 16), entro (f 10 v, 5) i tro (f 5 r, 17), totes de ĭntro i enrere (f 2 v, 19) < *ĭnrětro, puguen canviar la llur vocal final o la mantenir, però la final o acaba a e en la mateixa manera que U esdevé o > e en els substantius de la segona declinació llatina.
Els noms de persona Barthomeu (f 2 v, 14) i Andreu (f 2 v, 14) pressuposen la forma regular *Barthomeu < BARTHŎLŎMAĒUM i *Andreu <AndrēaM, que han devengut de la segona declinació llatina en quant la desinència u és considerada propia dels noms masculins.
El verb pronunciu, (f 4 v, 2) < prōnŭncĭo, d’indicatiu present, que ocórre en el text nou vegades, pateix el canvi O > u a la mateixa manera que el piemontés, el ligur i alguns dialectes de l’Itàlia central (Rohlfs, 1967-1969 II. § 527, p. 246-247). Pel català es trata de una àrea aïllada entre l’espanyol i l’occitànic, com pel ligur i piemontés, que es troban entre el provençal i els altres dialectes septentrionals italians.
Els noms derivats de la tercera declinació llatina conserven la llurs vocals finals. N’havem exemples en els substantius jutge (l 2 r, 2) <jūdĭceM, frare (f 1r, 5) < frătreM, noembre (f 1 v, 2), nŏvěmbreM, terme (f 1r, 13) < TĔRMĬNUM i en l’adjectiu honorable (f 1r, 4) < hŏnŏrābĭleM. En la mateixa manera els verbs de la segona conjugació mantenen la vocal final – e: entendre (f 1 v, 12) < ĭntĕndĕre, perdre (f 5 r, 14) < pĕrdĕre, moure (f 5 v, 9) < *mŏvĕre < mŏvēre (el desplaçament de l’accent és present dels primers segles de l’era cristiana per la confusió entre les dues conjugacions llatines en – ĒRE i en – ĔRE, amb la prevalença de la tercera en – ĔRE, com en el cas de moure).
Dissapte (f 14 r, 12) < dīēM săbbăti té la mutació natural I > e de la vocal entesa com a breve (Badia 1981: 170; per a la qüestió de la formació dels plurals i de la flexion del substantiu, vegeu Nadal 1983: 58).
Caiguda de la vocal final sens apòcope de tota la síŀlaba
La caiguda de la vocal final és difusa en les llengues i dialectes galloromans; en particular en el català és quasi la seva propia característica. La terminació – or < -ōRem és diffusa en tota la romània, com per exemple actor (f 3 v, 9) < āctōrem, doctor (f 1r, 18) < dŏctōrem, habitadors < hăbĭtātōrem (f 1r, 12; La mateixa terminació – OR és present en italià i en englès prestada del francès, d’on havem – OR > – eur). Són igualment comuns en la romània els termes que acaban a – al <-ālem, com el substantiu senyal (f 14 v, 12) < sĭgnālem, l’adjectiu principals (FOL 3 r, 17) < prĭncĭpālem, el substantiu davall (f 1r, 15) < *dēădvăllem amb les dues liquides. És difusa en tota la romània la caiguda de e de l’adverbi, com per exemple annualment (f 7 v, 13) < *ănnŭālĕmĕnte.
és interessant també el substantiu *trĭpălĭāre (REW 8911)> treball (f 12 r, 2), que correspon al francès travaille i a l’italià travaglio; en treball cau la sola vocal final sens ĭ, el qual és present però en la lìquida geminada ll derivada de lĭ per a l’encontre de la consonant amb ĭ&.
És comuna a una vasta àrea de la romània la caiguda de la vocal final davant de la dental sorda t, com per exemple en el topònim Poplet (4 v, 7), ciutat (f 14 v, 8) < cīvĭtātem o en el participi fet (f 13 r, 17) < făctuM. Igualment no es troba la vocal final en el substantiu loch (f 2 v, 8) < lŏcuM i en l’adjectiu publich (f 14 v, 12) < pūblĭcUM. Doncs la caiguda de la final U és independent de la consonant que precedeix. La vocal final Ucau igualment davant de la vocal I en els substantius colloqui (f 4 r, 6) cŏllŏquĭuM i vicari (f 2 v, 4) <vĭcārĭuM i també en els adiectius contrari f 7 v, 16) < cŏntrārĭuM, egregi (f 10 r, 2) < ēgrĕgĭuM, propri (f 13 v, 15) < prŏprĭuM; el nom de persona Guilleni (f 3 r, 1) < *Guillénium < *Willhelniu < germ. WilL-helm (Förstermann 1968: 404; Kluge, s.v) té la mateixa caracteristica.
Es troba un exemple de la caiguda de Efinalen el verb deu (f 10 r, 8) < dēbēt, on la fricativa dental v canvia en vocal u, a saberdēbē > deve > dev > deu (per al canvi B > v vegeu Rasico, 1982: 131 també quant a la confusió de P / B / V; Badia 1981: 173).
Apòcope de tota la síŀlaba final
L’apòcope de tota la síŀlaba és una caracteristica del català. És molt diffusa l’apòcope – ó < – ōneM del sufix, com en rahó (f 4 r, 9) < rătĭōneM. La caiguda de la síŀlaba (Rasico 1982: 229. 231 parla de la caiguda de la sola N) és independent de la vocal o de la consonant que precedeix: es troba conclusió (f 3 r, 12) < CŎNCLŪSĬŌNEM amb la vocal ĭ avant el sufix – ó < – ōneM, que és el cas més freqüent; però jove (f 1r, 11) < jŭvĕneM pateix la caiguda de tota la síŀlaba.
CONSONAnTISM
La dental sorda t
La dental inicial sorda T en general es conserva del llatí (Badia 1981: 177), com en terme (f 9r, 11) < TĔRMĬNUM.
La dental sorda no canvia en la síŀlaba final (Nadal 1983: 72-73) de distret (f 6 r, 5) < dĭstrĭctuM i dels participis passats masculis singular com dit (f 1r, 8) < dĪctuM, occupat (f. 1 v, 11) < ŏccŭpātuM i produits (f 2 r, 4) < prōdŭctuM.
Els participis feminis pateixen el canvi de la consonant sorda en sonora T > d, com en produides (f 3 v, 2), segons la regla de la formació dels participis passats masculis en – T que canvien en – da en el femini. Ens troba l’exceptió en fetes (f 3 r, 12) i feita (fol5 r, 9) < făctaM, independentment del plural o singular.
Quant a la sonorització T > d en posició mitjana (Badia 1981: 178), es troban els substantius ajude (f 9v, 13) < ădjūtuM, determinadora (f 1 v, 14), derivat de DĒTĔRMĬNĀTOREM, oïdora (f 1 v, 5), femini derivat de audītōreM, habitadors (f 1r, 12) < hăbĭtātōreM, sdevenidor (f 9v, 6) < *exdēvĕnĭtōrem amb el sufix – tōreM, com inventor i auctor. Cal de de notar çiutadà (f 1 v, 6) < *cīvĭtātānu amb el sufix – ānu > – à per apòcope (REW 1959, de l’espanyol ciudadano, del portuguès, cidadão i del francès citoyen; l’italià cittadino té el sufix – īnu).
Nudriments (f 9r, 14) < nūtrīmĕntuM presenta la sonorització de la dental sorda en la mateixa manera que nodrimento de Dante, Par. XVII, 131.
La dental sonora D
La dental sonora D inicial o mitjana es conserva del llatí, com en delme (f 8 v, 4) < dĕcĭmaM i cordes (f 8 v, 8) < chŏrdaM.
En posició mitjana D despareix facilment (Badia 1981: 180) en els substantius jutge (f 2 r, 2) <JūDĭCEM, pare (f 2 v, 14) < pătreM, remeis (f 13 r, 11) < rĕmĕdĭuM, sols (f 5 r, 15) < sŏlĭduM, en el verb oir (f 4 r, 18) < audīre i en el topònim Bellver (f 2 v, 15) *bĕlluvĭdēre.
Les gutturals
La guttural sorda C i sonora G inicials no canvien del llatí, com es troba en comissió (f 2 r, 13) < cŏmmĭssĭōneM i castell (f12 v, 13) < căstĕlluM, també en el grup cl -, que no pateix cap canvi, com en els exemples clar (f 10 r, 13) < CLĀRUM i clarament (f 9v,14); gallina (f 8 r, 4) < găllīnaM (en el text de la Sentència no hi ha cap sonorització de C inicial; però vegeu a propòsit Badia 1981: 173, qui en reporta alguns casos).
La la sonorització C > g (Badia 1981: 179) és present en siŀlaba de posició mitjana en el substantiu vegades (f 12 v, 4) < *vĭcātam (REW 9304) en el verb pagar (f 6 r, 4) < pācārE i en l’adverb legudament (f 13 r, 1) < *lĭcĭtămĕnte (REW 5019 Licita, amb el sufix – ment) on la ĭ de la primera síŀlaba acaba a e segons el canvi espontani de les llengues romàniques. El terme ampriu (f 10 v 10) deriva de *implícum, substantiu parallel al verb *ădĭmplĭcāre (REW 4312 ). El nom és particular pel canvi natural de ĭ inicial en e, pel rotacisme l > r i sobretot per la desinència ícu > – iu, derivantsimplement de l’anuŀlement de c > ø. Hi ha també la possibilitat poc acceptable de la derivació del substantiu refet sobre el verb *adimpărāre (REW 4293), amb el sufix – īvum > – īu, que és comú a molts noms i adjectius en català; però no es pot demostrar la caiguda de totes les vocals, encara que la terminació – īvum > – īu es pugui trobar súbito després del tema sens alguna consonant. La derivació de *adimplícu és present també en l’italià impiego i el francès employe < empleie < empleco < *ădimplícu: ambdos pateixen el canvi natural de la segona ĭ en e; l’italià canvia regularment l’aplec – PL – > – pi – (El fals diftong italià – ie – de impiego deriva del canvi de l’aplec – PLĬ – > – ple – > –pie – per vocalització de L devant P); l’explicació més dificil demana la sonorització C > g, amb la velarització davant de la semivocal u, amb exit *ădimplícu > ademplígu > ampligu, per la caiguda de d, i finalment amprigu. En ampriu havem canvi g > i amb la conseqüent assimilació de les dues i, a saber ampriiu, que determinaria la desinència – e o la caiguda de u, amb l’exit impossible ampriie o amprí. Per la caiguda de l’element g l’aplec velar gw esdevé w > u amb exit: amprigWu > ampriuu > ampriu. És acceptable també la vocalització de l’element g entre dues vocals amb la seva conseqüent caiguda, amb exit: amprigWu > ampriiuu i finalement ampriu per la simplificació de les vocales geminadas i i u.
El toponim arab Cugat de Vallès (fol. 2 v, 1) < Cucufāte pateix el canvi de l’aplec – cuf – que esdevé primerament – cuv – per sonorització de f > v; successivement la sonorització de c > g produeix la velarització gw derivant de l’encontre de g + u, que en aquest cas perd l’element W o simplement u que cau entre dues vocals.
Les velars
A diferència de la guttural sorda C, la velar inicial (Badia 1981: 177) es canvia en el text per regla en la guttural sonora QU – < GU -, com es pot observar en els substantius guestió (f 1r, 2) < quaestĭōneM, guantitats (f 7 r, 6) < quăntĭtāteM, en els pronoms o adjectius gual (f 2 v, 10) < quāleM, aguelles (f 1 v, 17) < *adquĭllu, aguestes (f 4 r, 8) < *adquĭstu. En la mateixa manera es troba el canvi de l’inicial velar Q > g en la conjunció gue, diffusa en tot el text. L’adverbi gom (f 5 r, 18) < quōmŏdŏ (L’adverbi té l’apòcope de la vocal de la penúltima siŀlaba i de tota l’ultima siŀlaba en quant proparoxíton) presenta la caiguda de l’element u de l’aplec QUŌM -, on s’ha de suposar el canvi QUŌM – > guom – > gom, segons la mutació de la velar inicial.
La velar mitjana pateix l’igual canvi de la guttural sorda inicial, com en el substantiu collogui (f 4 r, 6) < CŎLLŎQUĬUM, en l’adjectiu segueix (f 4 v, 3) < *sĕquĭcĭum-, en el verb coguen (f 7 v, 9) < CŎQUĔRE i en l’adjectiu publigues (f 5 r, 5) < PŪBLĬCUM.
Són interessants els substantius isomorfs arguibisbe (f l 2 v, 3), argibisbe (f 14 r, 12) < *ărchĭĕpĭscŏpum i el derivatiu arguibisbat (f 1 r, 6) < *ărchĭĕpĭscŏpātum. En argibisbe i arguibisbat és evident el canvi de l’aplec > chii > chi > qui, amb la pronunciació [ki] < [kii] < [kïe]; en l’aplec – chĭĕ és evident l’assimilació de les vocals ĭĕ > ii > i.. Òbviament el nexe – qui – canvia en gui segons la regla precedentment vista; s’ha de tenir present el substantiu arquibanch < arc(a)banc (any1307; vegeu Revue des Langues Romanes. Societé des Langues Romanes, IV, Montpellier); és evident que el canvi de la sorda – C(a) – > – qui – s’ha de entendre successiu a l’epèntesi de I per a l’eufonia de l’aplec – C(a)B -; s’ha de suposar que la vocal A, entesa com a corta, pateix conseqüentcaiguda; obviament l’epèntesi de I és necessària per a la pronunciació de l’aplec – C(a)B – > – CB – amb succesiu so [kib] i grafia – QUIB -. S’ha de considerar que – C(a)B – no es manté cap per la semblança amb el nexe – chi – del més facil sufix grec archi –
En argibisbe es troba – gi – que deriva de – gui – (Badia 1981: 174) precedentment vist i no cap de – ki – > – gi [ji]–, (és a saber el so fricatiu de [j] francès), que no s’ha de considerar la simple sonorització c > g. En la mateixa manera en presència de – gui – no és demostrable la palatalització de – chi – > – gi – [ji], en quant es troba arquibisbe i arquibisbat en la mateixa època (Revue des Langues Romanes. Societé des Langues Romanes, IV, Montpellier). L’aplec – gui – > – gi – [gi], amb el mateix so de [g]+a/o/u > [ga]/[go]/[gu], pateix la caiguda de la bilabiovelar W com en els mots d’origen germanica (Badia 1981: 173-174 no reporta que la modificació de la bilabiovelar inicial, però el fenomen s’ha de observar també en argibisbe de f 14 r, 12).
Les bilabials occlusives
La bilabial sorda inicial es manté del llatí, com és evident en els substantius possessions (f 5 v, 2) < pŏssĕssĭōneM, penades (f 2 r, 16) < *poenātam, (el terme català té el mateix sufix del romanès pănăta (REW 6630), en el verb pot (f 1 v, 12) < PŏTĕST i encara en la preposició per difusa en tot el text.
La bilabial sorda intervocàlica presenta sonorització P > B en els substantius argibisbe (f 1r, 3) < *ărchĭĕpĭscŏpum, arguibisbat (f 1r, 6) < *ărchĭĕpĭscŏpātum i bisbat (f 2 v, 2) < *ĕpĭscŏpātum. Totes les formes amb -ĔPĬSCŎP – pateixen afèresi de E inicial; de la síŀlaba – Cŏ – dispareix primerament ŏ > ø, amb encontre de les consonants – cp – i successiu annullament de c > ø; ĔPĬSCŎPUM canvia per això pispo > bispo per la sonorització p > b de la primera bilabial a la manera de vispe ; successivament l’altra bilabial sorda esdevé sonora amb exit bisbe (per a l’evolució ĕpĭscŏpU > Pispo > vispe vegeu Rasico, 1982: 130-131; quant a la continuació de O i de E en lloc de l’apòcope i a E com vocal de support, vegeu Rasico, 1982: 107-108).
La sonorització P > b és present en els substantius treball (f 12 r, 2) < *trĭpălĭum i obres (f 11 v, 16; REW 8911 per al verb *trĭpălĭāre, de què s’ha de derivar l’origen del substantiu *trĭpălĭu > treball) < ŏpĕraM, en els verbs saber (f 9r, 12) < *sapére < săpĕre, reebre (f 9 v, 15); quant a la síŀlaba – cĭ -, s’ha de considerar la vocalització de C > i, entès com ĭ, amb la consegüent assimilació de ĭĭ > i, qui successivament acaba en E, amb exit – ee -, com es troba en reebre < rĕcĭpĕre i encara en la preposició sobre (f 4 r, 18) < sŭpra (Per al problema de la pronunciació de P > B [ß] > v amb so quasi identic a [ß], vegeu Rasico, 1982: 119-126). És interessant la teoria de Gökçen (Rasico, 1982: 131, n. 54) qui bé distingueix la bilabial sorda o sonora P / B de la fricativa dental V; s’ha de observar però que en epoca successiva hi ha confusió de P i B en particular en la pronuncia. .
S’ha d’afegir als precedents el substantiu cabrits (f 9 r, 1) < *căprītum, en el qual la bilabial sorda p pateix sonorització independentment de la r successiva.
El verb sapien (c 1r, 1) < SăPĭANT manté la bilabial sorda en llocd el canvi natural de la sonora de saber, el que avalora l’hipòtesi que les bilabials P / B / V no es distingueixen bé en el romanç (Rasico, 1982: 131 també quant a la confusió de P / B / V).
La bilabial sonora inicial es conserva en general, com en els substabtius balança (FOL4 r,9) < bĭlăncĭaM, batle (f 13 r, 3) < băĭŭluM, bestiar (f 9r, 4) < bēstĭāre, bon (f 14 r, 2) < bŎnuM i en l’adverbi ben (f 14 r, 5) < bĔne.
El terme paraula (f 4 r, 4) < părăbŏlaM i avant (f13 r, 5) < ăbănte presenten el canvi de la consonant bilabial B > v / ų > U (Rasico, 1982: 119, en particular la nota 6 amb la relativa bibliografia).
E n l’adjectiu pogra (f 14 r, 2) < paupĔrA (REW 6305. 2) la bilabial sorda inicial es manté del llatí i el diftong AU canvia en O amb la caiguda de ĕ > ø; el primer exit és poßera amb el so bilabial mitjan entre P / B / V [ß] (Rasico, 1982: 131). El canvi ß > v és bé evident i explicat, mentre que la presència de la guttural en lloc de la bilabial és més complicada. Una primera explicació s’ha de veure en l’exemple similar del canvi P > u > v > g de *veractu, en lloc del clàssic VĕRVăCTU, que esdevé gasta, i de vădŭāle > gual (ambdós els exemples es troban en Badia 1981: 173). Aquest fenòmen és difús en tota la romània, per exemple en el terme ăqua > *aqwa > *ava > apă del romanès, i *ava > eve del francès antic)er als quals és sostenible l’hipòtesi de l’exageració de l’aspecte velar de l’articulació bilabiovelar de W ( Badia 1981: 173). En effect el canvi que es troba en la bilabial inicial, acaba en P > ß > v > qw, que pateix sonorització i canvia en gw > g per la caiguda de l’element velar. El mateix fenomen és present en els participis agut (f 10 v, 10) i haguda (f 13 v, 2) < hăbūtuM, en el imperfecte del subjunctiu haguessen (f 5 r, 18) < hăbŭĭssent, on és clar el canvi de la bilabial sonora B > ß > V > gw > g (Rasico, 1982: 126-129; 132-134). Sería més simple el canvi B > ß > v > g sense el passatge per la labiovelar, la qual però explica millor la velar sonora amb u de haguessen.
Les liquides
La liquida L
En tot el textés interessant la presencia de la liquida L sense palatalització en els substantius lana (f 8 v, 8) < LĂNAM, lança (f 4 r, 9) < LĂNCĔAM, letres (f 1 v, 18) < LĬTTĔRAM, linatge (f 6 v, 11) i linatje (f 7 v, 16) *līnĕātĭcum; lochs (f 11 r, 7) <LŎCUM; no es troba encara la grafia ll en l’adjectiu lur (f 8 r, 15) (ĬLLŌRUM), en els participis legida (f 14 r, 8) < *lĕgĭtam < LĔGĔRE, legut (f 13 r, 5) < LĬCĒRE, licenciat (f 14 v, 6) < *lĭcĕntĭātum < LĬCĔNTĬA, en els adverbis legittimament (f 3 r,2) i legittimament (f 6 v, 4) < lēgĭtĭmămĕnte, legudament (f 13 r, 1) < *lĭcĭtămĕnte, longament (f 1r, 2) < lŏngămĕnte i en el topònim.
Aquests termes són tots sense palatalització, que és present tanmateix en documents catalans ja a la primera meitat del segle IX (Rasico, 1982: 197) amb major afirmació fins al segle XV (Rasico, 1982: 195). Per això l’absència de la palatalització s’ha de atribuir més a la correcció formal juridíca que a un fenomen filologic. Com es pot entendre de la closa de l’últim full del text, el terme llatí (f 14 v, 15) és poc posterior al text; s’ha de deduir-en llògicament que a l’època la palatalització de l era present (Rasico, 1982: 195), mentre que el secretari, que ha redactat el text en llengua curial, hagi entès la grafia sense palatalització com més antiga i més formal (l’aplec – npn – és una grafia sàvia). Així no és possible que els isomorfs que tenen l inicial sens palatalització siguin el resultat de la correcció formal del secretari amb costum d’escriure en llatí (Moll 2006: 106).
Del text es pot intuir que hi ha varis tipus de grafia de l: 1) l inicial, la qual correspon a la grafia moderna de l’aplec ll [λ] de lana (f 8 v, 8) < LĂNAM; 2) la l[l] mitjana de balança (f 4 r, 9) < bĭlăncĭaM, de altercades (f 3 v, 5) < participi de *ăltĕrcāre i de blats (f 5 r, 14) < *blătum; 3) l’aplec ll de collogui (f 4 r, 6) < CŎLLŎQUĬUM i gallina (f 8 r, 10) < gĂllīnaM), que corresponden a la grafia moderna “coŀloqui” i “gallina” amb el so respectivament [l] i [λ] (Badia 1981: 188 per a la reducció de l’aplec LL > l de VĪLLA> vila o ăRGīLLA > argila entesa com a una exceptió); 4) l’aplec final de castell (f 5 r, 11) < cĂstĕlluM, davall (f 1r, 15), *dēădvălle amb so [λ]; 5) la l de la síŀlaba final de civil (f 13 r, 14) < cīvīleM amb so [l]; 6) l’aplec final ll [λ] de consell (f 4 r, 6) < cŏnsĭlĭuM i treball (f 12 r, 2); 7) <*trĭpălĭum, l’aplec mitjan ll [λ] < – Lĭ de muller (f 2 v, 19; Badia 1981: 206.2) < mŭlĭĕreM i vulle (f 12 r, 10) < vulee <vŏlĔĂt (per al canvi de vŏlĔĂt > *vulea > vulee > vulle , Rasico, 1982: 97; Badia 1981: 123;per a *vŏlēre, vegeu REW 9180, 2. Per a VULL < *vŏlĕo Badia 1981: 145). De l’examen de aquests exemples es dedueix que 1) l’aplec inicial ll [λ] modern en el text s’havia d’escriure per la simple l; 2) la l[l] mitjana no ha grafia (i so) different si es troba davant consonant o vocal; 3) no és different en el text la grafia ll [λ modern] si es troba davant I o davant altra vocal, com en collogui; això pren so modern [ŀl]; 4) encara la geminada ll de la síŀlaba final llatina amb apòcope es manté en l’aplec final ll [λ] modern; 5) la l simple de la síŀlaba final llatina amb apòcope es manté amb so modern [l]; 6) l devant i derivant de I o jod o de j < E pateix palatalització li /lj > ll amb so modern [λ]. En conclusió en el text la grafia de l inicial, que correspon a l’aplec ll [λ] modern de llana, s’havia de distinguir graficament de ll de collogui perquè no havia el mateix so, bé que la grafia fos idèntica; és el mateix quant a la grafia de consell i treball amb so [λ], mentre que naturalment tenen una sola l solament davant de j / i / e. Quant a la grafia de civil probabilment la pronunciació de l era mitjana entre [l] i [λ] amb grafia l. En els altres casos successivament el so [λ] ha prevalgu sobre els altres i ha determinat la grafia ll també en la consonant inicial, com es pot observar de llatí (f 14 v, 15) en la closa del text.
La liquide R
La liquida r en totes les posicions no presenta dificultats, perquè es mantien del llatí. En són exemples el substantiu hora (f 14 r, 12) HōRAM, el numeral tres (f 14 r, 13) < trēs i el possessiu nostre (f 14 r, 14) < NŎSTRUM
La bilabial M
La bilabial M en totes les posicions no presenta dificultats i es mantien dal llatí. En són exemples els substantius monestir (f 1r, 8) < mŏnăstērĭu, noembre (f 1 v, 10) < nŏvĕmbre, el participi nomenats (f 1 r, 11) < nōmĭnātu, homens (f 12 v, 12) < hŏmĭne.
La nasal N
La nasal N inicial no presenta dificultats, com es troba en nom (f 7 r, 15) < NōMEN; la N intervocàlica es manté del llatí quand és intervocàlica, com en persona (f 7 v, 16) < pĕrsōna, i quand precedeix o segueix indiferentment una consonant, com en pernes (f 6 v, 12) < pĕrnaM i en responsions (f 3 r, 10) < rĕspŏnsĭōneM.
Cal de tratar l’absència de la nasal en l’aplec – NV – > v de cové (f 3v 18) < cŏnvĕnIt i de covent < cŏnvĕntUM, que en el text pareix com a tal nou vegades (f 2 v9), (f 3 v1), (f 3 v9), (f 4 v7), (f 6 v10), (f 7 v 6), (f 13 v 5). Per això no es pot pensar a un error del secretari que tenia pressa (Stussi 1965: XX-XXII). Igualment no és possible demostar l’assimilació NV > vv > v (Badia 1981: 194) per a l’absència de N, si considerem que el mateix fenomen és present in italià en documents a Cadore, com covento < cŏnvĕntuM, covegnivel <cŏnvĕnĕvŏleM, coventual (Stussi 1965: XX-XXI. Vegeu també Rasico 1982: 222)< *cŏnvĕntŭālem. Altres exemples són presents a Bellún en pagameto < *păcămĕntum, reveredessimo < *rĕvĕrĕndissimum, sia < *sina < SĭNE. Aquests testimonis fan considerar inacceptable la reintegració de N (Castellani 1952: 856-857) per a corregir-en l’absència en italià (Archivio per l’Alto Adige XCVII-XCVIII, 2004, p. 77) i en català. No és improbable que l’anuŀlament de N sigui un deixat romanic de nasalització semblant a la N caiguda en la síŀlaba final dels termens en – ŏne > – ó, com comissió (f 2 r, 13) < cŏmmĭssĭōneM.
La labiodental F
La labiodental fricativa F inicial és manté del llatì en els substantius fahedor (f 13 r, 13) < *făcĭtōrem, fe (f 14 r, 3) < fĭdĕM, fembres (f 4 v, 10) < foemĭnaM. En posició mitjana no canvia, com en els substantius confessió (f 8 v, 1) cŏnfĕssĭōneM, profit (f 12 r, 12) < prŏfĕctuM.
La labiodental v
La labiodental vibrant V es manté del llatí en vegades (f 12 v, 4) < *vĭcātam, valls (f 11 v, 12) < vălle i venemes (f 11 v, 19) < vĭndēmĭAM.
La vibrant mitjana V es manté del llatí en els adjectius jove < (f 2 v, 15) jŭvĕneM, divinal (f 4 r, 15) < *dīvīnālem i en el participi convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtum.
Encontre de consonants
Aplec de consonants
En general els aplecs inicials o mitjans de consonants oclusives amb L es mantenen del llatí (Badia 1981: 176), com clar (f 10 r, 13) < clăruM, conclos (f 4 r, 17) < cŏnclūsuM. En sglesies (f 11 v, 16) < ĕcclēsĭaM l’aplec CL pateix la sonorització de la guttural i esdevé gl; la preposició grega ĕc – és entesa com ĕx llatina amb pronunciació [eks] i successivement [es]; en l’encontre de x amb g < c, produeix exit *ĕxgl -, que esdevé successivement esgl- i en fi sgl – amb afèresi de la vocal inicial (la vocal incial del modern església és la pròtesi davant de la sibilant amb oclusiva, com en escriure (Badia 1981: 177) < scrĪbĕre, esperar < SPĒRĀRE, espès < spĭssu).
Es mantenen també els aplecs inicials o mjtians de les bilabials sordes o sonores P i B amb L, com en els exemples pleyt (f 13 v, 4) < PLĂCǏTUM, cumpleta (f 14 r, 13) < CŎMPLĒTAM, plen (f 4 v, 8) < PLĒNUM.
Igualment els aplecs inicials o mitjans de consonants amb R es mantenen del llatí (Badia 1981: 176), com en frare (f 1r, 5) < FRĀTREM, perpetual (f 7 r, 14) < PĔRPĔTŬĀLEM, terme (f 7 r, 4) < TĔRMĬNUM.
És interessant l’encontre de la bilabial vibrant M amb N que acaban a –npn -, la qual cosa s’ha de considerar un fenomen romanic en loc d’una simple forma gràfica (Badia 1981: 193), en quant present també en italià i en provençal; Stussi 1965: 211 entén el canvi NM > pn com a una grafia sàvia; l’aplec – npn – és present identic en algunes lletres de Pistoia a l’ambaixador del rei de França Rober. – PN – és present en els texts a Belluno, (Archivio per l’Alto Adige, 2004: 78). No són ni “antics” ni formals els isomorfs amb npn < MN, com en els substantius calunpnia (f 3 r 17) < călŭmnĭaM, danpnatje (f 11 r, 8) < *dămnātĭcum i el els termes amb – condenpn– < cŏndĔmn -, com acondenpnació (f 14 r, 5), condenpne (f 7 v 2), condenpnar (f 13 r, 12), condenpne (f 6 r, 12), condenpnades (f 8 r, 16), condenpnat (f 8 r, 16), condenpnades (f 9v 11), condenpné (f 12 v 6), condenpnadors. (f 12 v 7), condenpnadores (f 13 v 7), condenpne (f 14 r, 5); Rasico 1982: 216 presenta l’aplec – NN- < – MN – sense el passatge savi – npn -. Per a l’aplec -AMN – vegeu Rasico 1982: 241. Vegeu també per – MN – > NN Rasico 1982: 204-206.
Quant a l’aplec – PT – de scrita (f 1 r, 15) < SCRĪPTAM, es pot considerar el canvi per assimilació PT > tt, que acaba a t per degeminació.
El participi passat feyta (f 5 r, 9) < FĂCTAM pateix el canvi de l’aplec – CT – > it (Badia 1981: 199), amb el passatge – AIT – > ET. Fer és allò que resta de *făiĕre sense la vocal final i sens la Ĕ àtona; encara en fair < *făiĕre la Ĭ acaba a E i l’encontre de les vocals – ae -, entès com diftong, té pronunciació [e] amb exit fer. No és acceptable la caiguda de la Ĭ, que és present en el francès faire, en l’italià faite < FĂCĬTIS (Castellani 2000: 333. 360. 444). Encara l’adjectiu tuit (f 1r, 1)< *tuctum, refet sobre *tọttum (REW 8815. 2), els substantius pleyt (f 13 r,19) < PLĂCǏTUM i dret (f 1 v, 16) < DĒRĒCTUM semblan indicar a tort que el participi feyta vingui de feir <*fĕiĕre i no de fair < *făiĕre < FĂCĔRE, en quant no es podria explicar la presència de – ey -, si ja hi ha e < AI. És evident que el canvi A > e s’ha de considerar en el fenomen identic a *trăcēre < TrĂhĔre (Badia 1981: 128 amb tots els altres exemples), on la guttural C esdevé i amb el successiu canvi ai > ae > e. Pleyt (f 13 r,19) és l’exemple de la correcta formació del pseudodiftong – ae – (Moll 2006: 82): PLĂCǏTUM esdevé plăiǐtu per al canvi de C > i; successivament havem plăiǐtu > pleit, on l’aplec de vocals – aii– esdevé – aei- > ei, amb caiguda de la vocal final i grafia antiga de i, amb exit pleyt. Però no es pot pensar que l’y de pleyt sigui un signe grafic solament; es trata de la solució de l’aplec – aiyc – determinat per la metàtesi de la semiconsonant y germinada després de C, amb exit – acyi > – ayci– amb vocalització de C, que produeix – ai – > e. Dels exemples precedents és evident que la i de tuit (f 1r, 1)< *tuctum segueix la mateixa regla del canvi de – ct- > – it -. Sent (f 2 v, 1) < sănctum proposa el fenomen interessant del desenvolupament de l’aplec – nct – > – nyct -, que és comú a l’àrea del francès, del piemontès idel català: doncs SĂNCTU > *saynct patiria la metàtesi de y i esdevindria *saynct > saynt i en fi sent per l’encontre A + I > e en català, en francès i en alguns dialects italians (Rohlfs 1966-1969: I. § 258, p. 366. Es troba en Muntaner Crònica “Senct Climent”). El fenomen és important pel fet que el francès canvia regularment l’aplec – nct – > – int – en comú amb el piemontès i amb el català; l’italià canvia – nct – > – int – en els dialects gallo-romanços, mes manté l’aplec llatí, mentre que el català, com l’italià, conserva l’aplec llatí mes relaxa la a en e ( Moll 2006: 81-82).
Quant a dret (f 1 v, 16) < DĒRĒCTUM s’havria d’esperar la presencia de y per el canvi – ct – it, però Ē tònica no demana compensació i engloba també la I < ct, amb exit dret < drēitu per caiguda de la vocal final.
És interessant produida (f 7 r, 10) < prŌdŬctaM, que apareix amb l’accent tonic sobre Ŭ, prodúida,i no pas produída, per la mutació de i < C, que s’afegeix a la vocal natural tonica ( Badia 1981: 145); la presència de I es troba en pirenaic oriental duit.
Quant al triconsonantism s’ha de observar els exemples comptava (f 14 r, 13) < CŎMPŬTĀBAT i conste (f 6 v, 4) < CŎNSTAT.
GEminació
Mentre que la geminació és present en abbat (f 2 v, 9) < ĂbbĀteM, es troba una sola geminada en abat (f 3 v, 1) i letres (f 1 v, 18) < lĬttĔra segons alguna regla precisa (Badia 1981: 187 presenta algunes observacions qui no diuen la regla precisa de la pèrdua de la geminació, qui s’ha de definir massa dificilment per la diversitat dels casos que s’encontren). Es troba encara terres (f 3 r, 14) < TĔRRAM, occupat (f 1 v, 11) < ŎCCŬPĀTUM, assignat (f 4 v, 1) ĂSSĬGNĀTUM.
Geminació irregular
és molt interessant però la geminació de la labiodental fricativa mitjana en el substantiu edifficació (f 11 v, 12) < AEDĬFĬCĀTĬŌNEM, en el participi deffendents (f 1r, 14) < dēfĕndĕnteM i en el verb diffinisch (f 5 v, 12) < *dēfīnísco intensiu de dēfīnĭo; el mateix fenomen es troba en l’adverbi diffinitivament (f 9r, 2; f 10 v, 16; f 11 v, 2) < *dēfīnītīvămĕnte, fet sobre el clàssico dēfīnītīvē + mente. Altres termes mantenen la geminada del llatí, com per exemple el substantiu efficacia (f 3 v, 14) < ĕffĭcācĭaM i l’adjectiu official (f 1r, 4; 10; f 2 v, 4; f 3 r, 4. 5; f 7 v, 3; f 14 v, 12) < ŎFFĬCĬĀLEM.
El mateix fenomen de geminació irregular de la sibilant és present en l’infinitiu ssaber infinito (f 2 r, 13; f 5 v, 13) < *săpére (Per al canvi de conjugació vegeu Badia 1981: 297-298) per canvi de conjugació de la tercera săpĕre a la segona. En dissapte < dĭĕ săbbăti (f 14 r, 12) es presenta l’hipòtesi de la geminació de S per a la compensació de la pèrdua de ĕ (Quant al canvi de B > p davant T per la caiguda de la ă atona en dĭĕ săbbăti > *dĭsăbti > dissapte, vegeu Badia 1981: 203. El fenomen és presente en italià: en el testament de Done Alluminati (1348) es troba màggine < ĬMĀGĬNEM privileggi, privileggio c. 741, 8 < PRĪVĪLEGĬUM, guittansa < QUĬĔTĂNTĬA amb aggeminació de la dental, amb pèrdua de la e protònica. La publicació del Testament sera en Studi Testuali (Universitat de Torino) probablement en 2009. Per a la geminació de totes les consonants, inicials o mitjane, són emblematiques algunes lletres (any 1322) en italià (Pistoia) d’un ambaixador del rei de França Robert d’Anjou a la cort del papa a Avinyó, de de proxima publicació. Aquests fulls dimostran que les geminades impròpies eren peculiars també d’alguns dialectes a Sardenya).
També els adverbis legittimament (f 3 r, 2. 16; f 6 v, 4) i legitimament (f 11 r, 14) < lēgĭtĭmămĕnte pareixen amb la dental geminada tres vegades i una sola vegada amb la simple t. Aquest fenomen és mateix en l’italià legittimo i etterno (en lloc de eterno), però la geminació impròpia és present en l’italià antic, com és evident per les publicacions pròximes.
Talles (f 12 v, 11) < TĀLE presenta la geminació impropria de la líquida.
Encontre de consonants amb Y
L’encontre de la consonant amb y és molt diffus en el romanç. La distinció del rencontre de Y amb cascuna de les consonants és necessària, però tot sovint pareix que hi hagi una regla precisa en aquests rencontres, bé que sigui evident que la posició pretònica produeix un exit diferent de la postònica (Moll 2002: 137-143, amb la bibliografia en referència). Així no es pot explicar perquè la mateixa desinencia en la mateixa posició hagi exit diferent sens tenir present el so del rencontre de Y amb consonant.
Cal de dir que la consonant amb Y detèrmina el so [∫] que esdevé l’oclusiva prevalent en l’aplec, com es pot veure en els exemples.
L’aplec llatí – TĬŌNEM (TY representa simplement l’aplec llatí – TĬ -; les formes del llatí mantenen la Ĭ. Vegeu Moll 2006: 139) > – ció de la síl·laba final, es troba en determinació (f 1 v, 12) < DĒTĔRMĬNĀTĬŌNEM i relació (f 3 r, 4) < RĔLĀTĬŌNEM. En general – TĬŌNEM determina en aquest cas el so [∫]mitjan entre [dz], [∫] i [θ] amb exit en català [s] i grafia ci, relicte de l’antigua pronunciació amb prevalència de la guttural palatal (pels diferents exits de – TY – vegeu Badia 1981: 202-203; Rasico 1982: 140-141; Moll 2006: 139; pels canvis en italià (amb grafia – tj ) vegeu Archivio per l’Alto Adige 2004: 82-83).
En rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM cal de tratar la reducció de l’aplec de la consonant amb Y que acaba a h, que té funció antihiat. És de observar que l’aplec – ty – es troba en siŀlaba pretònica.
Si la guttural dispareixés, s’hauria l’anul·lement de la guttural intervocàlica, mes no es presentaria h antihiat, que no té una posició grafica solament.
El so DY > [d∫] de juhí (f 4 r, 12) < ĭūdĭcĭuM acaba a [χ] amb una forta aspiració, que esdevé prevalent en l’aplec i reb grafia h; l’aplec cĭ acaba a [c∫] qui esdevé igualmente fortment aspirat; el canvi és doncs ju[d∫]i[c∫i] > ju[χ]í[χ]i > juhíhi > amb dos sons fortment aspirats dels què el segon més que de s’absorbeixer en el primer sembla descompareixer com a guttural intervocàlica amb exit juhíhi > juhíi. > juhí S’ha de veure el mateix mutament DY > [d∫] > h en sehiut ( f 4 r, 15) < *sĕdyūtum, on apareix h antihiatderivant de dy> [d∫] amb prevalència en aquest cas del so [dz], avui amb grafia j, descomparescut com a l’identic a i < g < j (Badia 1981: 204-205. Moll 2006: 140). La demostració d’aquest canvi s’ha de veure en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTEM, on GĔ presenta el so [∫] quasi identic a [d∫] del precedent, amb exit [∫] > i derivant de g < j <[dz] vist abans, acabant a l’aspiració qui pren grafia h.
En preu (f 8 r, 12), prĔtĭuM es troba el canvi de l’aplec – ty – > ø per la pèrdua de s < [s] < [∫] < tĭ (Moll 2006: 139; Badia 1981: 202, on l’anuŀlament sería de veure-se per la posició protonica de – TY -; 234, amb les notes 2 i 3 per l’anuŀlament de S antigua. Moll 2006: 137-143). Aquesta regla de la pèrdua de s < [∫] pot valer també per a succehidors (f 9v, 7) < *sŭccĕssĭtōrem, substantiu refet sobre SŬCCĔSSŌREM, en quant l’aplec – SĬ – té el so [∫]. Segons la regla precedent, – SĬ – amb la pronunciació [∫] acaba igualment a la forta aspiració [χ] que dispareix amb so grafic h.
Per la mateixa regla vista abans juridicció (f 13 r, 14) < ĭūrĭsdĭctĭōneM pateix la caiguda de s i sobre tot presenta el so – ctyó – > [∫] que esdevé ci per prevalència de l’element palatal amb grafia – cció sens assimilacióde les dues gutturals, que es pronuncien també avui [ks]; quant a prescripció (f 9v, 12) < PRAESCRĪPTĬŌNEM en –ty – > [∫] és prevalent encara el so palatal que reb grafia ci, que segueix la bilabial sorda regularment sens assimilació (Obviament guestió (f 1 v, 4) < QU(A)ESTĬŌNE té l’aplec – STÏ – en lloc de – STY -, amb exit – stió, en quant Ĭ és no cap semiconsonant).
El substantiu deçisió (f 1 v, 12) < DĒCĪSĬŌNEM presenta els aplecs – cy – i – sy -. L’aplec sy es manté, mentre que – cy – rep grafia ç entesa com a la restitució del so mitjan entre [s], [ci] i [θ]. Obviament en aquest cas preval el so mitjan [θs] amb grafia ç, allò que dimostra la gran diversitat de sons de la consonant amb y (per a C devant de E vegeu Badia 1981: 234; Moll 2006: 142).
Possessions (f 5 r, 3) i possicions (f 3 r, 11) < PŎSSĔSSĬŌNEM tenen la diferent evolució de l’aplec sibilant amb Y, a saber SY > scy > [t∫] > [θc] amb prevalença del so palatal i consegüent grafia – ci– de possicions.
No presenta dificultats l’aplec –sy -, que es manté, com en conclusió (f 3 r, 9) < CŎNCLŪSĬŌNEM, comissió (f 1 v, 18) < CŎMMĬSSĬŌNEM, que pateix degeminació de la bilabial vibrant, però conserva l’aplec – SY – independentment de la presència de la geminada sibilant.
També en provehese (f 10 r, 14) < * prōvĭdye(se) < PRŌVĬDET(SE) s’ha de entender el canvi de l’aplec – DY – > [t∫] / [θ] > [δ] > g > [χ] > h a la mateixa manera de sehiut, però no s’explica la presència de I > e (Moll 2006: 140. És el mateix qui ha determinat les formes amb G en italià, com veggio < VĬDĔO o deggio < DĒBĔO presents en tota la Divina Commedia de Dante). La grafia h representa igualment – dy – en possehexen (f 5 r, 2) < PŎSSĔDĬSSENT, bé que el canvi natural Ĭ > e faci suposar el simple anuŀlament de D > ø, la qual cosa no és però acceptable. Puig (f 14 v, 1) < PŎDĬU és interessant per la germinació i la metàtesi de Y de l’aplec dyi > ydi, on la i esdevé encara y amb exit – dy – [δs] amb grafia g (Moll: 2006: 85.140).
En possehexen (f 5 r, 2) < *pŏssĕdĕscunt la desinència – escunt esdevé –exen (Moll 2006: 126-128; Badia 1981: 234)acabant al mateix exit en pexen (fol8 v, 6) < PĀSCUNT, en paxer (f 11 r, 5) < PĀSCĔRE; solament axí (f 3r, 7) < acsi < *hāccŭsīc té el so natural [ks].
L’explicació d’aquesta diversitat d’encontres de consonants amb el mateix exit s’ha de trobar en la desinència incoativa del subjunctiu procehesha (f 4 r, 12) < *prōcēdescat de *prōcēdīr refet sobre PRŌCĒDĔRE amb canvi de conjugació. S’hauria de suposar que la caiguda de D > ø detèrmini h de l’aplec – ehe; però, com en el cas precedent, es trata del mateix exit, i s’ha de entendre el passatge – DĪ – > – dy – > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, bé que no sigui facil demostrar-ho. Havem encara – sha derivant de –SCA(T), que pateix la caiguda de C > ø, que no semblaria tenir alguna correlació amb la grafia x, mentre que presenta el mateix so i el canvi similar amb la desinència de posseheix (FOL 12 r, 5) < * pŏssĕdĭscit, possehexen (f 11 v, 10) < *pŏssĕdĭscunt, igualment incoatius després del passatge a la conjugació en -ir (Badia 1981: 298 per a les conjugacions catalanes; 300-301 per a la formació del present indicatiu); la E de –esha deriva de la i per canvi natural romanç. Doncs hi ha el so [ks] amb grafia x en – eix de *- escit, – exen de *- escunt ( Per a la desinència incoativa vegeu Badia 1981: 306). La desinència –esha < – SCAT, devria tenir el mateix so o la mateixa característica, mentre que pareix indicar l’anuŀlament de C > ø, que però no és possible pel fet que no es troba entre dues vocals. En realitat la desinència –esha per la presencia de a del subjunctiu es presenta diferent de – sci -, que però s’havria de pronunciar [ssy] > [s∫] > [sδs] on havem la prevalència de l’element sibilant [s] i la caiguda de [sδz] > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, que explica també l’aplec – ty – de rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM.
L’explicació del problema es troba en el fet que en el romanç havem differents tipus d’encontre de sons de [∫] segons que el so sibilant pogui patir metàtesi o romandre al sou lloc. Doncs x de la desinencia – eix i –exen és la metàtesi – csit [ks] de -SCIT [∫] de la tercera persona a la mateixa manera de x < cs [ks] < SC de pexen i de paxer < PĀSCUNT / < PĀSCĔRE. En la desinència – eix cal de tratar l’anticipació de I derivant de la desinència incoativa – *escit > *ecsi > *eics > eix.
L’aplec –sha de procehesha representa el so palatal [∫] derivant de l’encontre de s amb c entès com cy. En fets havem el fricatiu cy [∫] i – SCAT que esdevé s+[∫]+a, obviament amb la caiguda de la dental final. En el passatge s[∫]+a > – sha el so [∫] acaba a s en la manera precedentment vista. A completament de la grafia x s’ha de observar matex (f 13 r, 4) i mateix, (f 13 r, 4) < MĔTĬPSUM (Badia 1981: 234), on Ĭ esdevé e per canvi natural romanç; l’aplec – epsu– acaba a – eix, com si tingués la consonant guttural en lloc de la labial sorda, pel passatge precedentment vist de [t∫] = cy, amb els sons – ipsum > –ep[∫] > – e[∫] > – e[s∫y] (Moll 2006: 124), on la prevalència de c fe acabar a e[yks] > – eix o més simplement – ex. La demostració d’això es troba també en el francès caisse < CĂPSA, on l’italià cassa, el francès caisse, el català capsa i caixa, el pisà cascia. Cal de remarcar que a Pisa l’arbre acacia (cat. acàcia) es diu també cascia, amb afèresi, segons la mateixa regla precedentment vista, i cat. caixa prop de capsa; en provençal es troba sovint l’anticipació o metàtesi de i del so [s∫y] > [ys∫] que en francès esdevé –is– sobretot després de a; ens troba el so mitjan en l’antic pisà a Itàlia en cascia, la caixa.
Cal de considerar els mots missatje (f 3 r, 5) < *mĭssātĭcum, formatje (f 9r,13) < *fōrmātĭcu, danpnatje (f 11 r, 8) < *dămnātĭcu, linatje (f 7 v, 16) *līnĕātĭcu per el canvi del sufix – ĀTĬCUM > atje, on y < Ĭ esdevé j, modern g. Aquesta mutació és important perquè permet de veure que la germinació de y no s’ha determinada en l’aplec – ẰTĬ -, mes en el rencontre de Ĭ amb i < C, que subeix vocalitsació. Això es dedueix de la permanència de la dental t, que no ha fusió amb Ĭ. En italià havem les formes amb la geminació de la consonant palatal g, com messaggio, formaggio, danneggio, lignaggio; en català resta l’aplec – ằtg – < – ằtj – < – ằtĭi – < ẰTĬCUM.
Juny (f 14 r, 14) < IŪNĬUM i senyor (f 9v, 15) < SĔNĬŌREM pateixen el canvi – NĬ – > – ny – [ñ]; senyal (f14 v, 12) < SĬGNĀLEM, amb canvi natural Ĭ > e, té grafia – ny – de – gn -, del moment que el so devia ser [ñ]. S’ha de fer una observació per a any (f 1 v, 2) < ĂNNUM i annualment (f 8 r, 13) < *ănnŭālĕmĕnte, que té la geminada nasal, mentre que any pateix germinació de y amb exit ănnyum, on [ñ] (Badia 1981: 205-206. Es trata de la mateixa formació del espanyol año) es semplifica en la grafia – ny – amb caiguda de la vocal final. És interessant que any i anys (f 7 r, 5; 9v, 6) no tenen la mateixa pronunciació [n] de annualment, bé que derivin ambdos de ĂNNUM. Es trata del mateix fenomen del piemontès i del milanès oriental, on es troba agn [añ], plural de anno < ĂNNUMexactement com el català any (Rohlfs, 1967-1969 I. § 237, p. 334-335). Per a la questió de agno i de la grafia – gn – < nn [ñ] vegeu Rasico 1982: 214. És interessant el fet que la grafia – gn – dels documents catalans de Rasico 1982: 214 n. 483 sigui identica a l’italiana; així no es distingueix el català Compagni o estagno de l’identic italià del XII segle. Vegeu també Rasico 1982: 96-97.
Per l’adverbi menys (f 4 r, 1) < MĬNUS, no es considera l’hipòtesi de la derivació del comparatiu de l’adverbi *mĭnĭus, mentre que s’ha de tenir en compte la germinació d’una y dabans a la conconant com en any.
Quant al participi convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtu s’ha de considerar la germinació de y després de n, que no restitueix el so [ñ], escrit gn, mes esdevé –ng– [ng], amb la guttural sonora dura. El mateix fenomen és evident en el verb tinc < *tengo < TĕNĕO, exactament de la mateixa manera que l’italià tengo i vengo < VĕNĬO (Rohlfs, 1967-1969 II. § 535, p. 259-260). L’explicació més simple sería de considerar y una semiconsonant i de veure-hi el so [g]; però el passatge de –ny – al so [ng] presenta analogia amb els altres casos d’encontre de consonats amb y, a saber gairebé com en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTE, on es troba la germinació de y en l’aplec – GĔ – > – gye – [∫] amb prevalença de la guttural que esdevé primerament aspirada [χ], successivament cau i rep grafia – he -; en el cas de convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtu l’aplec – nū – pateix germinació de y i esdevé – ngyu – [n∫] on la guttural té prevalença, amb exit – ngyu – [n∫]; la guttural esdevé primerament aspirada [χ] i successivament rep grafia g del prevalent so [g] segons la regla dels sons vists precedentment.
També Batle (f13 r, 3) < BĂĬŬLUM presenta gairebé el mateix fenomen després de la caiguda de Ŭ; la presència de la dentale sorda t demana que la Ĭ esdevingui y amb so interdental [∫] / [- sci -] > [- csl -] > [- χl -]; bajle > bajlle (Badia 1981: 125. Vegeu pels aplecs dll / tll Badia 1981: 217).
Morfologia
L’article
Quant a l’article femení havem l’3v 5 (apocopat), la; pel plural les; quant a l’article masculí hi ha lo; el plural és los, commù a l’espanyol, mes caigut prest en disús.
El verb
En la part fonològica s’ha tratat d’algunes particularitats dels verbs, sobretot de la premera persona singular. Cal de dir a proposit que es troban moltes occurrències de dos verbs de primera persona: pronunciu i declar, que es presenten sobte la forma del dialecte oriental.
Particularitat
Cal de reportar la construcció de es impropi de gu’is segueix (f 4v, 3), que no és ni pronom, ni constitueix la forma impersonal del verb (amb subject gu’> que) o la forma passiva; obviement s’ha de excloure la forma vulgar de pronom personal enclític i proclític de primera persona plural o la conjunció e amb el pronom reflexiu es. L’explicació es troba en l’ús panromanç d’aquesta forma molt difusa a Cadore i Venècia. A Cadore i Belluno havem si è (= és; literalment s’és); a Venècia és famós xè (= és, literalment s’és); vegeu AAA 2004: 86.
Conclusions
A part el valor històric d’aquests fulls pel Monestir de Poblet, a què (en particular a fra Xavier Guanter), és de tenir reconeixement per l’orde, per la precisió i per la cura en que els frares conserven els documents, es de notar també l’importància de alguns fenomens de la llengua catalana en 1374.
L’interès pel vocalisme de la Sentència és menor segurament respecte al consonantisme i sobretot al rencontre de les consonants amb y. Els exits de la presència o de la germinació de la semiconsonant produeixen fenomens que poden explicar la formació en particular del hiato o al menys dar-en en part una explicació històrica pel català i també per la filologia romança, del moment que el mateix fenomen és present en altres llengues.
Glossari
En la Sentència es troban alguns termes importants del punt de vist històric, que poden explicar els aspects del context en el qual el procés jurídic es condueix. El text presenta forma i llenguatge fortment racionals typics dels verbals forenses amb repetició de fórmules, de termes i de personatges que deuen pagar els delmes o que són presents. Hi ha també elements interessants per a la història dels drets feudals del monestir de Poblet, com es pot deduir dels mots que es troban en el text.
La major part dels mots de la Sentència tenen significació jurídica, però alguns termes són importants per les llurs particularitats lingüístiques. Es trata de substantius, adjectius i verbs que el notari emplea regularment i que signan les parts principals del procés; altres són termes d’empleo comú i d’explicació intuïtiva.
Administració:
En f 13 r 1-17 es troba pratiquement tot l’ordinament administratiu de Poblet et de Juncosa: l’abat exercitava el poder senyoral, més del text sembla que el dret executiu fos del Majoral del lloc, o del Batle del Comte, que havia el poder jurídic fora de la badia. Existeix també cascun senyor temporal juridicció civil havent (f 13 v 14), que sembla tenir poder en les seves possessions.
Alous 5r 3; < (fràncic) *alōd (REW 369), l’alou, possessió directa de béns. Del foli 2 v 10-13 es compren que la Sentència és feta per als terratinents de Juncosa, i en particular de Huylldemolins, la qual no és la sola proprietat del monestir; Juncosa es troba en una llista (any 1229) de viles i termes del domini territorial prou gran; Vímbodí, Verdú, la pobla de Cérvoles, Montsuar, Vinaixa, Montblanquet, Rufea, el Villosell, Vallclara, Bellcaire, d’Urgell, Juncosa, el Torms, el Soleràs i Corregó (Altisent 1974: 131 – 132); en el temps successiu (any 1313) la comunitat havia acquirit els drets sobre Juncosa, els Torms i el Soleràs, en 1314 els drets sobre Fulleda i Garrigues (Altisent 1974: 196-197). En un document del 1367 es troban sota la jurisdició del monestir els llocs de Vimbodí, Vinaixa, Tarrés, Fulleda, els Omellons, Senan, Montblanquet, Verdú, Prenafeta, Miramar, Figuerola, Juncosa, la Sisquella, els Torms, el Soleràs, Albagés, els lloc de Granyanella, de Quart, Aldaia (Altisent 1974: 251).
Argibisbe (ocurrències 4: 1r 3; 10r 7; 10r 9; 14r 12); arguibisbat 1r 6; arguibisbe 2v 3 < *arciĕpĭscŏpum, l’arquebisbe. A l’època de la Sentència (1374) l’arquebisbe de Tarragona era Pedro de Clasquerí (1358 – 1380)(també Patriarca d’Antioquia). Havia estat bisbe de Osca (1351-57) i devingué arquibisbe de Tarragona en 1357. Cal de recordar que en 1359 aquest arquebisbe instaurà l’Octava a Santa Tecla i en declarà de precepte la festa. Era també doctor de dret eclesiàstic i civil; havia estat nomenat canceller de la corona catalanoaragonesa. Durant el seu bisbat hi hagué tres concilis provincials el 1354, el 1368, el 1369. El 1372 degué fer examinar les obres de Ramon Llull, que Nicolau Eimeric havia posades en entredit com a Inquisidor. Quand el 1374 el rei Pere III s’apoderà de la ciutat i del Camp de Tarragona, amb l’intenció de prendre els altres béns de l’Esglesia, l’arquibisbe publicà la Constitució De invasoribus. El 1375 volgué instaurar de precepte la festa de Santa Tecla. Reconegué el papa d’Avinyó Climent VII (1342 – 1394), mes no hesità a anar a Roma per a apel·lar el papa contra el rei. Mentre que tornava de la la cort papal per a arribar a haver l’ajuda del papa contra Pere III, morì en 1380 a Agde. És sebolli a la capella la Confraria dels Sastres de la catedral de Tarragona. Obviament a la seva mort el rei Pere III es possessionà dels béns de l’Esglesia, però, segons conta una tradició, santa Tecla li dóna una bufetada en somni perquè li havia pres el seu patrimoni; Joan I, fil de Pere III, restituí a l’Esglesia els béns.
Ban 11 r 10, 12r 6 < ban (gàŀlic), el ban, asaber l’orde fet per la Sentència que s’havia d’enviar als homes del Castell de Juncosa. És sinònim de multa.
Batle 13r 3, 14v 6 < BĂJŬLUM, el batle ésl’oficial que administra la justícia a nom del rei a una vila o segons els drets feudals pel senyor. En la Sentència el fe respectar les disposicions del jutge i garanteix qu’els drets del Monestir siguin salvaguardats. Quant al batlle de Juncosa del 1374 hom desitjaria saber-en més en un estudi més particular . per a noticíes sobre el batlle de Barcelona Casas Homs 1976. També del Llibre del consell 1976 no es pot trobar res del batlle de Juncosa, Barcelona: Dalmau, 1976.
Homens (ocurrències 15: 2v 7, 3v 10, 3v 2, 4v 10, 4v 15, 6v 5, 11r 10, 11r 18, 11v 7, 12r 1, 12r 16, 12v 12, 12v 18, 13r 8, 13v 5), prohom, prohomens < HŎMĬNEM, corresponen al llatí boni homines, els notables, que eren les persones que tenian més autoritat en el Castell. El text en fe menció com a prohom 3r 2 i prohomens 5v 1 < *prōdehŏmĭnem, els notables. Els eren una mena de consell d’administració del majoral, com si el poble fos una petita comarca actual.
Jurats 5v 1: < JŬRĀTUM, el jurat. S’anòmenen jurats els membres del Consell del Castell o del Municipi antic. Els jurats es troban també a Itàlia (Cinzio Violante Economia, società, istituzioni a Pisa nel Medioevo. Saggi e ricerche, ed. Dedalo, 1980; Giandomenico ZANDERIGO ROSOLO 1982 Appunti per la storia delle Regole del Cadore nei secoli XIII-XIV, Tipografia Piave (Belluno). AAA 2002, 159-214).
Lloch (f 1r 7) < LŎCUM comprèn alguns pobles; el terme < TĔRMĬNUM a la seva vegada es troba en un distret i comprèn alguns llocs. Cal de dir a aquest proposit que l’abadia de Poblet comprenia un gran territori sobre les dues diòcesis de Tarragona i de Lleida i per això molts llocs i termes (Altisent 1974: 196-199).
Majoral < MĂJŌREM amb el suffix –ālem, el majoral, l’autoritat del lloc (ocurrències 5: 1r 7, 2v 8, 7v 13, 13r 3, 14v 1). En 1r, 5-8 es troban com a tals: frare Simó Maçall monje del Monestir de Poplet del arguibisbat de Tarragona e Majoral dels lochs de Garriga del dit monestir; en 14v, 1 frare Ramon de Puig Guier majoral de Juncosa. No hi ha notícia d’aquests frares, mes cal de dir que la llurs nominació a majoral dependia de l’abat del Monastir per dret senyoral, també la del frare Ramon, pel fet que Juncosa era sota la jurisdicció de l’abat de Poblet. Puig Guier pareix la premiera vegada com a tal. L’hipòtesi menys probable és l’identificació amb Puig prop de Valencia, pel fet que es troba la denominació Guier, que no pareix en altre lloc. Ara Guier és un nom de família difús a Barcelona i Tortosa. La segona hypòtesi més accettable és que es trati d’un Puig de propietat d’aquela família, d’on havem la denominació en el text. Cal de dir però que a Puig prop de Valencia hi ha un gran convent, d’on podria haver vingut frare Ramon. En tot cas el més important és que els dos frares siguin majoral de Juncosa sota la jurisdicció de l’abat de Poblet.
Messeguer < *messĭcarium (ocurrències 7: 1r 10, 2v 14, 2v 16, 3r 1, 5r 13, 5v 16, 6r 14) és un nom de família, mes cal de reportar l’ètim que indica l’encarregat de guardar les messes. Es trata dels guardians de messes e venemes de11v 19 ( Altisent 1974: 230-232 reporta els conflictes occasionats pels dominis fins al 1344), que eren necessaris per a no fer furtar els blats o els raïms; fins el segle XII era una espècie d’administrador de la granja, que controlava que la quantitat deguda dels delmes acabassen al senyor des de el mes de maig a la sega de les messes i fins el mes de septembre durant la collita dels raïms. No es troba notícia dels messeguers que dispareixen en el seglo XIV i eren sota el direct control del senyor; probablement es confonen facilment amb les persones de confiança que guarden els béns de la granja, pel fet que els senyors són més numerosos amb un territori més petit que ells poden controlar personalment.
Rector fol3 r, 6 < RĒCTŌREM, el Rector del loch de Huylldemulins a saber, el Rector del lloc de Ulldemolins; la càrrega no sembla molt diferent del majoral en el poble, mes la seva autoritat era menor. Cal de demanar-se, però, per què a Juncosa es troba un majoral i a Ulldemulins un rector; probablement és aixì pel fet que els dos pobles es troban en dues diòcesis diferents. Encara cal de dir que el rector de la parròquia devia tenir un privilegi particular per l’aspect administratiu.
Termes jurídics.
Absència 13r 1 < ĂBSĔNTĬAM, l’absència. Evidentment no poden ser presentes les dues partes a l’acta jurídica, mes són representades pels llurs advocats (veure actors).
Absolució 14r 6 < ĂBSŎLŪTĬŌNEM, l’absolució. En la Sentència el judge en Berenguer Patau absol la part del Monestir i obliga els terratinents a pagar els delmes.
Actor 3v 8.9; actors 3r 8s < ĂCTŌREM, l’actor com a terme jurídic significa l’una part que presenta la qüestió al judge. Havem com a representant del monestir el monje frare Simó Maçall, majoral dels lochs de Garriga (f 1 r, 6-8); sus advocat és pare Suau, causidich de Tarragona (f 1 r, 8-9). Per a la defensió de la part dels habitadors de Huylldemolins i dels terratinents (f 1 r, 10-13) havem Benet Franch, Pere Messeguer pus Jove, mes a la sentència és present Berthomeu Pere (f 14 v 5) en loc d’ells.
Adjutge11r 13 < ĂDJŪDĬCĀRE, adjutjar. 3 p. sing. de adjutjar.
Agents 1r 10 < ĂGĔNTEM, la persona que exerceix una acció jurídica. En aquest cas són les dues parts que presenten la qüestió davant del jutge.
Aŀlegacions 3v 15 ĂLLĒGĀTIŌNEM, l’al·legació. No havem notícies per la Sentència dels articles de llei pels quals el jutge condueix l’instrucció. Es trata probablement de lleis o de articles fondats sobre el dret senyoral (Territori i Jurisdicció, in “Catalunya Romànica, XXIV”, Barcelona 1997, pp. 48-67, Francisco A, València), amb els delmes o imposició que en el temps els terratinents devien pagar al monestir. Es dedueixen de les multes que el judge imposa als terratinents.
Altercades 3v 5 < *altercata < ĂLTĔRCĀTIŌNEM, l’altercació entre els terratinents que no tenen intenció de pagar i el monestir que pretén els sus delmes.
Ana 5r 13 és l’abreviacióde DŎMĬNA, la senyora.
Atestaciones 3v 11 < ĂTTĔSTĀTĬŌNEM, són les atestacions dels testimonis en l’instrucció judiciària; aquests testimonis eren probablement els agrícoles que havien pagat els delmes. El text totavia ne diu per qui o per què es condueix l’indagació; encara les normes de llei són imprecises com era l’ús normal en l’edat mitiana, i es fe esment a regles de comú acord, com si els articles de llei fossen escriuts o considerats coneguts. L’època demanava que l’atestació fos veraç segons el principi que la violació de la fidelitat deguda era l’acció pitjor que l’hom podia fer.
Calaix 14v 13 < *calathĕum, el calaix; el terme es troba en la nota final de mà posterior.
Càrceres 11v 14; CĂRCĔREM, el càrcer. Vegeu Càrceres de basses.
Grau(f 14r 11) < GRĂDUM és per metàfora el tribunal o el lloc on ret justícia, en quant generalment el jutge seu en posició més elevada, per a arribar a la qual és necessàri muntar els graus que es troban davall.
Propòsit de penades (f 2r 15) < PRŌPŎSĬTUM i *penata < POENA, és una mena de President del Tribual Superior de Justícia, al que acaban els procés del Destret. Com el texte parla de penades, el propòsit nomina el jutge pel procés i dirigeix el procediment penal.
Termes de la vida rural
Ayguaduits 12r 6; ayguaduts 11v 15 < ĂQUAĔDŬCTUM, els aqüeductes. L’aigua és l’element essencial per la vida dels homes i dels animals o dels bestiars. Pels Ayguaduits en el text evidentment no s’ha de entendre els conductes que porten l’aigua del bosc de Poblet al Monestir, ja en ús a l’època romana i aràbica (De la Peña 2007: 263); els dueixen l’aigua als fonts que hi ha en el monestir des de el XIII seglo. A l’interior del claustre en un pavelló amb una gran cúpula hi ha una pica monumental del XIII seglo (De la Peña 2007: 263) per rentar-se les mans abans de menjar; el mateix conducte porta l’aigua al refector qui es troba davant del claustre. Cal de dir però que aquests conductes han agut necessitat de restructuració, mes la demana de pagament de delmes per la construcció de aqüeductes, com la Sentència imposa de far als terratinens, no sembla ser feta per això. Bé que el sistema hydric actual de Poblet sigui evident (De la Peña 2007: 266), no és possible de saber quels conductes haguessin estat fets després del 1374. Pot suposar-se que els ayguaduts servissin per a portar l’aigua d’un pou a una vila, a una pobla, a una granja, a un mulin. Encara és probable que es trati de conductes que tiraven aigua d’una sènia. Doncs el sembla que els delmes demanats per la Sentència siguen obres publiques per les quals els terratinents poden ajudar els agrícoles i les llurs viles.
Arales < ĂRĔĀLEM, (ocurrències 5: 8v 14; 9r 5; 9r 9; 10v 11; 11r 5) en la Sentència es trata d’un lloc on podien ser tenguts els animals menuts, com l’aviram, els anyels i cabrits. És a l’origen del modern eral, à saber la construcció sobre una era cultivable (Niermeyer 1984: s. v) en el domini del Monestir o també dels terratinents. Del text no es pot deduir que normalment la casa tenia un lloc per als animals sota les cameres dels homes per a poder cultivar el poc espai de terra que els agrícoles treballaven.
Animals 8v 5 < ANĬMĀL (REW 476. 2 per a la Ā), els animals són el conjunt de l’aviram de la granja, a saber galls, ànecs, coloms; el text reporta solament les gallines 7v 14, importantes per a la producció de ous et sobretot de polls. Cal de dir que aquest aviram era necessari pel nodriment dels pobres, mes podia trobar-se també sobre la mesa dels convidats del Monestir. Els delmesde la Sentència demanen que els animals siguen vius i sobretot mascles i fembres i això deixa pensar que en el Monestir hi havia securament un lloc per a la ramaderia de aquests animals. És evident que els monjes havien de observar l’ús de no menjar carn, que avui hom entén com a contrari del peix o de la verdura. Cal de dir que els monjes treien les llurs proteïnes dels llegums que eren abundants en les granjes i en la cultivació de l’època, de les faves, del frument, de la bleda i dels altres cereals que eren indispensables per a la llur vida i per als animals, que en produeixen altres.
A l’època hom distingia entre els animals bípedes menys materials, menys pesants i menys atacats a la terra (Scully; 1998: 84, amb la relativa biblografia). Evidentment el Monestir tenia regles precises cap a l’abstinencia de la carn, des ous i del formatge en particular durant la quaresma, on tots els monjes n’havian de menjar que llegumes i verdura. Totavia no era improbable que sobre la mesa dels senyors hi hagués peix o aviram indiferentment com a plat de magre, perquè l’aviram no era considerat carn que indueix a la temptació com la dels quadrúpedes (vegeu Bestiar), que no poden elevar-se de la terra (Scully; 1998: 86-89, amb la relativa biblografia). Això la gallina (ocurrències 4: 7v 4, 8r 12, 8r 4, 8r 5) i les gallines 7v 14 eren un bé important per als polls i els ous, que, com bé veiem, eren a la base de l’alimentació de l’època.
Càrceres 11v 14; CĂRCĔREM, el càrcer (de basses). El terme té la significació de closa d’aigua, en lloc de càrcer com a edifici on estan tancats els presos. Cal de dir que es troba un document del 1340 on l’abat Copons fe alliberar Guillem Avellà per Jaume II de la pena que havia rebuda (Altisent 1974: 235). Encara que hi ha documents relatius a l’exercici de la jurisdicció criminal després de l’any 1475 (Altisent 1974: 253), la documentació és escasa pel segle XIV; sabem però que hi havia els officials designats entre els batles i jurats de cada vila per a l’administració de la justicía; tots però dependien de l’abat (Altisent 1974: 254). La presència de càrcers publics en el text faria pensar que els terratinents haurian degut construir, com a delme, alguns edificis (¡plural!) per als presos. No s’ha de considerar probable però que la vila de Huylldemulins hagués necessitat de més qu’un càrcer; encara és inacceptable que hi hagués càrcers publics o privats; per això s’ha de considerar l’hipótesi que es trata en el text de closa d’aigua més que d’un lloc de detenció. Probablement es trata de construccions de deposit d’aigua, de les quals havem notícia en el text, mes no sabem com podian ser fetes. Es suposa que en el torrent devia ser una mena de closa, d’on l’aigua provenia per un conducte; les altres construccions podien ser depòsits on arribava l’aigua i servia en particular per als animals o per a la granja. A l’època existien ja els càrcers per a l’aigua, mes havien necessitat de refecció, pel fet que eren en condicions pèssimes i per això era segurament millor refer-les; altres depòsits devian tenir necessitat de la sola reparació.
Basses 11v 15 < *balsa (ibèric; REW 917), les basses. No és probable que el text entena que les basses siguinclots de desguàs dels líquids. Al contrari, es trata d’obres per a recollir les aigües pluvials evidentment per als treballs o el conreu del camp. El desguàs és important perquè la pluja no faça marcir les plantes o sigui excessiva pel camp, d’on és necessari desaiguar; si al contrari una terra té necessitat de irrigació, també en aquest cas les basses són la mira del Monestir pel millorament de la producció dels béns comuns amb el pagament dels delmes. Cal de dir que el governament del senyorat del Monestir era prou lleuger, si hom considera aquestes condicions.
Bestiar 8v 13, 9r 4i bestiars (ocurrències 4: 11r 5, 8v 14, 8v 6, 9r 10) < *bēstĭāre < BĒSTĬAM amb el suffix – āre, el conjunt de bèsties; cabrits 9r 14 < *căprītum, el cabrit. Es trata de quadrúpedes, que produeixen la carn, que no es podia menjar el divendres, el dimecres i el dissabte, en quaresma, en l’abstinencia dels quatre temps. Els quatre temps (ieiunium vernum, aestivum, autumnale et hiemale), cauen el dimecres, el divendres i el dissabte entre el tercer i el quart diumenge d’Advent, entre el primer i el segon diumenge de Quaresime, entre Pentecostes i la Festa de la Santíssima Trinitat i la setmana que segueix l’Exaltació de la Veracreu (14 setembre); aquestsanimalssónbous, cabrits, anyells, ovelles, porcells, cabres i cabrons. La Sentència presenta els porcells i cabrits com a altres nudriments (9r 14). Això significa que el Monestir tenia un lloc pel bestiar, perquè no és possible que els delmes fossen tots en peçes de carn, bé que es parli de pernes (6v 10) de pècora (6v 9). Probablement els porcells i els cabrits devian ser d’ús comú pels dies que no eren de abstinència, mes podien també esser bescanviats amb el diner quand eren més grosses. És probable que el Monestir fes la ramaderia (Per a la ramaderia en el segle XII vegeu Altisent 1974: 65-67) també de aquest bestiar, que anàva en gran part als pobres o en la caixa com a sous(soles6r 9). No havem notícies detallades de l’economia del Monestir en el 1374, per a fer una confrontació amb el que diu la Sentència, però s’ha de pensar que, exceptuant la parèntesi de la pesta negra del 1348, la riquesa podia esser major i les pastures per a la ramaderia eren segurament més grans que les que eren en el segle XII (Altisent 1974: 65-67), però el bestiar i els llocs són els mateix que en els segles precedents. Probablement el Monestir no havia pastors o vaquers propres, mes treia els delmes dels terratinents dels que era el bestiar; s’ha de pensar però que aquest bestiar de quadrúpedes havia necessitat de una establa, en la que s’allotjaben els bous o les ovelles o les cabres que produien els delmes.
Lana 8v 8 < LĂNAM és la llana, dels pècores. Mentre que els animals o el bestiar podien ser importants per l’alimentació, els delmes que provenien de la llana podien servir per a les vestes dels monges i per a l’eventual venda de la que romania.
Porcells 8v 9, 9r 13 < PŎRCU, el porc. Era generalment sobre la mesa dels senyors amb la pècora i l’anyell. Probablement el Monestir rebia el delme dels porcs, mes aquest animal era important també per a l’alimentació fora de la quaresma.
Blats 5r 14, 5r 16 < *blatum (gàŀlic) el blat. En l’economia i en la vida medieval els blats eren a la base de l’alimentació dels homes i dels animals. La producció de frument i de ordi era per als homes, la civada i l’espelta podian ser dades als animals, mes en cas de necessitat i de carestia servien també per a fer el pa. Del text no havem alguna notícia de la quantitat de blats demanats pel Monestir, pel fact que la desena part s’havia de establir segons la collita.
Campes 12r 7 < CĂMPAM, la terra lliure de vinya i d’arbres. La Sentència no reporta l’extensió de la campa o la quantitat dels delmes que devien ser pagats. Probablement la Sentència enten la terra sens conreu i que devia sercommuna amb les carreres.
Carreres 12r 7 < CĂRRĀRĬAM el camí per on es pot anar a peu o amb el carro. Obviament devian servir per a tots els habitadors de Juncosa. La precisació vull evitar que el senyor s’emparès de les taxes que podian provenir a rotatico (Niermeyer 1984: s. v) del passatge sobre el territori.
Decima 8v 17, 9r 16, 10v 12; vegeu delmes < DĔCĬMAM.
Delmes 10v 2 < delma (f 8 v 10) < DĔCĬMAM; el delme que s’havia de pagar en Béns 12r 4, 5r. de l’adv. BĔNE, els béns pel dret senyoral. Cal de dir que el Monestir podia percebre delmes el 1246 per la concessió de Innocenci IV, però segons el Petit exordi els cistercenses no podien percebre delmes d’altra gent (Altisent 1974: 118). Tot això significaba que els monjes devien conrear les llurs terres i treballar en el Monestir sens rebre delmes. És per això que la Sentència obliga els terratinents a la reconstrucció d’obres publiques o d’ús comú; hom pot contribuir també amb els ornaments o paraments de les esglesies (11v 17). És per això que guels dites basses fons ayguaduits, carreres e campes (12r 6-8) devien ser comuns. El Monestir era senyor de la terra de Juncosa, mes podia en rebre els delmes solament en obres publiques. En aquesta manera les campes eren per a tots. Amb tota probabilitat es trata de terres del Monestir dades en benefici als terratinens, amb l’obligació que també els pogres puguessin explotar-en els productes. No hi ha dubte que les carreres devien ser comunes, mes de devia ser igual quant a l’explotació de terres. L’insistència del jutge pels treballs d’ús comú demana també donacions necessàries i profitoses (12r 15) de béns que serveixen a la comunitat de Juncosa.
Els delmes podien ser pagats també en guardians de messes e venemes (11v 19), a saber com a guardians de messes i de vinyes si no volien fer altre treball de la persona (12r 2; Altisent 1974: 230-232 reporta els conflictes occasionats pels dominis fins al 1344); aquestes obres eren per a l’utilitat coŀlectiva i no pel Monestir, pel fet qu’els monjes no podien treure avantatge del servei de les persones (Altisent 1974: 118). Obviament el passatge s’ha de entendre també com a treball diferent de la propia activitat habitual, per la que non es podia treure un profit per a pagar el delme; es podia considerar avui com a una taxa deguda al municipi en sous o en obres.
Quant a les guantitats de pecora (6v 9) per pernes (6v12) es trata de imposicions als homens terratinens (6v 6) per rahó dels possessions (7r 3), a saber els llurs delmes eren en proporció a les llurs possessions. Del text es nota quelles des de molts anys els terratinents no havien rem pagat al Monestir dels delmes que devien; per això ha estat fet el procès per a garantir el pagament d’aquestes rendes.
Quant a la necessitat de recollir els delmes, l’abat tenia necessitat dels provents dels delmes probablement del fet que les despeses per als pobres i per al monestir no eren limitades, en quant s’havia de sostenir els molts pelegrins qui anaven visitando el Monestir o anaven a Roma o Campostela; amb quests venien també pobres de tota mena (Altisent 1974: 240, amb les notes relacionades). Cal de dir d’un document reial on es escriu de la «gran hospitalitat» del monestir que té necessitat també de «gran provisió» (Altisent 1974: 241, amb les notes relacionades). Encara entre 1373 i 1375 l’abat devia pagar mestre Cascall per a les obres de construcció de les sepultures reials, que no estaven terminades encara amb la gran ira de Pere el Cerimonios (Altisent 1974: 280 – 281, amb les notes relacionades); obviament el monestir devia tenir majors recurs; això s’havia de fer pagar els delmes antics i actuals per a afrontar les dificultats econòmiques (Altisent 1974: 280 – 281).
L’especificació per pernes és important per a evitar equivocació amb els terratinents que volien tenir astúcia i pagaven per partes inútiles de pecora, com el costat quasi sens la carn. Obviament s’ha de recordar que els monjes no podien manjar carn el dimecres, el divendres, el dissabte i durant tota la quaresma; encara seguien el principi que els quadrúpedes fossen pecaminosos Es traterà encara la questió en el 1433 (Altisent 1974: 341). Això és improbable que totes aquestes cuixes fossen per als monjes del Monestir, mes devien servir també per als hostes, els pogres i els pelegrins. És també probable que l’abat podia pagar les obres de refecció o de constructió a l’interior del Monestir pel mateix valor de les cuixes i dels altres delmes.
Formatje 8v 8, 9r 13 < *formatĭu < refet sobre FŌRMA, el formatge. Aquest aliment era important per als monjes, que no podien menjar carn. Obviament la quantitat que no servia al Monestir podia ser venuda per a recollir sols.
Forn (ocurrències 4: 7v 9.10, 8r 2.14); fornatje (ocurrències 4: 7v 7.12; 8r 5.7)j< FŬRNU, el forn. El *fŭrnātĭcu > el fornatge era la taxa que s’havia de pagar per a la cocció del pa. El propietari del forn podia se fer pagar per moneda o per pa que devia ser deixat a el. Obviament hi havia també el delme que pertocaba al senyor, i el delme qu’el devia pagar al Monestir.
Vals 11v 12 < VĂLLUM és una paret a que pot ser més o minys llarga o alta; de tota manera es trata de una obra de construcció o de reparacció d’un edifici d’utilitat communa. Cal de dir que també en aquest cas els delmes del Monestir retornaven sempre al poble o al benefici del poble, en quanto les obres publiques constituien les que avui es diríem les taxes llocals
Toponims
Barchnona (f 2 v 2) < *bărcĭnōna deriva la seva origen de l’iberic BAŔKENO (Moran 2002: 36).
Garriga (f. 1 r 7) < preromà *garrīca o *carrīca és un lloc on hi ha mates i arbustes de garric. Es troban nombrosos topònims que indiquen aquesta característica de la vegetació.
Huylldemolins (f. 1 r 12) deriveria de *ŏccŭlum dē mŏlīnis (s. XII; Moran 2002: 175). La consonant geminada podria explicar-se pel fenomen idèntic a el que es troba en edifficació (f 11 v, 12) i diffinisch (f 5 v, 12), com també en occità i en italià (És usual en algunes letres de Laçarino de Pistoia que era a la doncel a la cort del rei Carles d’Anjou). Però aquesta hipòtesi no explica el fet que el canvi cc > i esdevé dificil, perquè la consonant no es troba entre dues vocals, que saria la condició normal que es troba usualment pel mutament C > i. per això seria més acceptable la possibilitat de la geminació anòmala vista.
Encara que sigui una construcció més enginyosa que sòlida, podria ser vàlida l’hipòtesi de la derivació del topònim d’un terme visigot, in quant existeixen altres llocs que deriven del germànic: tots els topònims amb Guardia < *Ward Guardia d’Arès, Guardia de Noguera, Guardia de Berguedà (Moran 2002: 83); per a guardia < Wardōn vegeu REW 9502; Sales de Llierca, < Sala (REW 7522). Prop de Ulledemolins hi ha Francolì, del qual la rel és frank (REW 3483)i probablement *ūlaing (Kluge 2002: Eule i – ung. La pronunciació romança ret ū > o indipendentment de la llarga germànica; successivement a di ūla dispareix com si fos una vocal breve. La la posició de l’accent en germanic es troba sobre la primera síŀlaba dels termes, que devrien pronunciar-se *[frànkúl(a)ing] > *[frànkulin] desprès la caiguda de G final. Ara *[frànkulin] és símil a un diminutiu llatí amb terminació -ĪNUM; per això no devia ser dificil posar l’accent sobre l’última síŀlaba considerant l’apòcope desprès la caiguda de n. El significat dels dos mots seria libre mussol. Aquesta construcció pareix mes enginyosa que sòlida, més si el mussol pot ser entès com a rapinyaire, el riu Francolì pot significar el límit d’un territori libre per a la caça amb un falcó, amb todes les conseqüències de l’història del topònim)Una suposició podria ser que es trati dels termes gemànics (althochdeutsch) *luogēnlōh (Kluge 2002: s. v), amb el significat de veure-bosc, à saber un bosc per a espiar. No és difficil que *luogēnlōh sigui entès com a lu o l’< illum + ógēnlōh, on la sonantització g < C seria idèntica a la del llatí ŎCŬLUM; evidentment l’aplec ēn, pronunciat separatament de –loh per la presència de l’oclusió glotal, demana una major insistència sobre la gutural, amb la seva geminació. No és dificil de associar oggloh a *ŏccŭlu, qui esdevé encara oculu > oiul >uiull > ull amb canvi o > u i assimilació de uu > u després de la caiguda de i derivant de la vocalització de la gutural c (per a l > ll Badia 1981: 131; 145). Seria interessant d’indagar millor sobre la presència històrica dels molins.
Bellver (f 2 v 15) *bĕllumvĭdēre, encara que distant, correspon a Bellver de Cerdanya.
Iuncosa (f 2 v 7) < JŬNCUM és un lloc plé de joncs (Moran 2002: 88). Leyda (f 1 r 14) < ĬLĔRDA és Lleida (Moran 2002: 90);
Muntserrat (f 14 v 2) < *mŏntemsĕrrātum de SĔRRA és un ensems de muntanyes;
Poplet (f 1 r 6) < PŌPULĒTUM és prou conegut, com també Prades (f 2 v 17); Puig (f 14 v 1) < PŎDĬUM amb tota probabilitat és Puig prop de Gelida, però Bellpuig es adaptaria millor per la seva proximitat amb Juncosa. Tarragona (f 1 r 13) i Vallès (f 2 v 1) són altres llocs notables de Catalunya.
Noms de persona d’origen germanica
Geralda és el femení del germanic *Ger-hard (Kluge 2002: s. v. Ger i hart.ì) llança-forta, amb rotacisme r > l. Probablement el nom femení subeix la contaminació amb el nom francés Alda > Aude.Hi ha molts noms d’origen visigoda, com també Ermemir és present com a muller ça enrera de Jacme Barrusbat (f 3r 1), la qual cosa s’ha de entendre com la cessació del matrimoni amb la mort del marit; obviament la muller deu badar els afers del seu marit com si el fos encara viu.
Arnau 2v 17 5v 17 i Narnau 4v 17; < *arn-wald (Kaufmann 1968: 37; Francovich 1999: 179) 6r 2; cal de dir que la pròstesi N és un fenomen que és troba també en l’italià ninferno (Boccaccio Decamerone 3, X) i en Nantune a Cadore (AAA 2002: 180).
Es troban altres noms germanics: Berengueri 2r 13 amb la rel *beri-hari (Kaufmann 1968: 59); Bernat (Kaufmann 1968: 59)2r 15, 2v 17, 2v 18, 6r 1 *beri-hard; 3r 1; Ermemir 14v 10. 11 < *Ermen – mari, eminent i famós (Kaufmann 1968: 108; Francovich 1999: 190); Gerni (Kaufmann 1968: 144) 14v 1, *gern (Kluge 2002: s.v gern) agradable, bonic.; Guilleni (ocurrències 6: 2v 15; 2v 18, 3r 1, 5v 15, 6r 1, 6r 2) < Wilhelm; Ramon( ocurrències 4: 2v 13, 5v 13, 14v 1, 14v 7) < *ragi-mund (Kaufmann 1968: 283).
Els noms romanç són intuitius: Andreu 2v 14; 5v 14; Barthomeu (ocurrències 4: 2v 14, 3r 13, 5v 14, 6r 11); Benet 1r 10, 1r 17, 14v 6; Berthomeu (ocurrències 4: 14v 4, 7v 1, 8r 15, 9v 9); Crist 1r 1; Domenech 5v 16; 6r 2; Domenich 2v 16; Jacme (ocurrències 4: 14v 8, 2v 15, 2v 19, 5r 12, 6r 13); Jhesu 1r 1, 2r 12; Matheu 14v 2; Simó 1r 5; Suau (1r 8, 6r 5, 7r 16, 14v 3)
Noms de família
Banuç 14v 7 dues mullers d’aquest nom es troban a Cassà (1342-1343), una és filla de Guillem Banuç (Vegeu Lluch Bramon, el mas i la servitud en el segre XIV i XV, una aproximació, dins el mas medieval a Catalunya, Quaderns del Centre d’Estudis Comerçals de Banyoles, Banyoles 1988, p. 85-94), mes no es tenem altra notícia.
Barruseta 5r 13, 6r 15;
Bent 5v 17;
Besora 14v 7;
Cost 14v 8;
Franch (ocurrències 5: 2v 17, 2v 19, 5v 17, 6r 1, 1r 10. Es troba una Guillema (1340-1341) a Camós);
Maçall 1r 5;
Patau 1v 6.15, 2r 13;
Penç 5v 16;
Pepar 5v 15. 17;
Ponç 2v 16 < PŎNTĬUS és un nom difús; hi ha també el mas homònim;
Sapàr 2v 15, 2v 17;
Toha 5v 14;
Substantius d’interpretació intuïtiva
amigo 2v 18; 6r 1; amor (ocurrències 4: 2r 12, 5v 8, 6v 1, 7v 15); an 5r 12. 12; ampriu 10v 10, 11r 13, 11r 5 < *implícu, substantiu refet sobre el verb ădĭmplĭcāre (REW 4312), el empriu; ans 9r 15; any (ocurrències 4: 1v 2, 8r 11, 8r 4,14r 14); balança 4r 9; ban 11r 10;, 12r 6; bon 14r 2; cabrits 9r 14; calunpnia 3r 17; cara 4r 12; cartes 3r 18, 5r 5; causa (ocurrències 7: 13v 2, 1v 13, 1v 13, 1v 4, 2r 6, 2r 9, 4r 17); causidich 1r 9; çitats 3r 3; çiutadà 1v 6.15; ciutat 14v 8; colloguis 4r 6; comissió 1v 18, 2r 14; comte (ocurrències 4: 10r 3, 10r 6, 12v 14, 12v 16); conclusió 3r 12, 3r 9; condenpnació 14r 5; condenpne (ocurrències 4: 6r 12, 7v 2, 8r 16, 14r 5); confessió 8v 1; confessions 4v 5.14, 5r 6; consell 4r 6; constitucions 3v 16; contradicció 10v 14, 11r 3; contribucions 5v 2; coratge 5v 10; cort (ocurrències 4: 1r 3, 3r 5, 14v 10.11); coses (ocurrències 21: 1v 4, 1v 16, 2r 9, 2v 3, 3v 14, 4r 2, 4r 5, 4r 8, 4v 1, 4v 2, 5v 9, 9v 4, 10r 12, 10v 5, 11r 17, 12r 1, 12r 17, 12v 9, 13r 15, 13r 7, 14r 4); covent (ocurrències 7: 2v 9, 3v 1, 3v 9H, 4v 7, 6v 10, 7v 6, 13v 5); cumpleta 14r 13; danpnatje 11r 8; deçisió 1v 12; decrets 1r 17, 14v 7; delegat 2r 13; denar 8r 12; deposicions 3v 11; derects 2r 16; despeses 12r 2, 13r 19f, 13v 4; determinació 1v 12; dia 2r 7, 4r 18; dies 1v 1, 1v 9, 14r 13; diligencia 3v 18; dimarts 1v 1.9; discurses 4r 7; dissapte 14r 12; distret ( ocurrències 4: 1r 8; 3r 12; 3v 7; 6r 5); doctor 1r 17, 2r 16; dons 12r 10.13; dos 12v 15; dret (ocurrències 10: 1v 16, 1v 7, 3v 15, 4r 16, 4r 6, 4r 9, 4v 8, 5v 10, 13r 18, 14r 2); drets 4v 12; edifficació 11v 12; efficacia 3v 14; egualtat 4r 13; empra 5r 10 < emparar < *ĭmpărāre; empares (ocurrències 5: 5v 3. 5, 6r 16, 13r 10, 13v 14); Evangelis 4r 11; excepció 6v 8; excepcions 3v 3; fahedors 12r 12, 12v 17, 13r 13; < *făcĭtōr < refet sobre FĂCĬO; fe 14r 3; fembres 4v 10; fons 11v 15, 12r 6; forma 5v 7; frare (ocurrències 5: 14v 1, 1r 17, 1r 5, 2r 15); frater 14v 2; frau 12v 8; fulla 14v 14; gens 14r 13; guantitats 6v 9, 7r 6.11; guardians 11v 19; guestió (ocurrències 5: 1r 2, 1v 13, 1v 4, 2r 6, 2r 9); habitadors 1r 12, 2v 12, 5r 1; homens ( ocurrències 15: 2v 7, 3v 10, 3v 2, 4v 10, 4v 15, 6v 5, 11r 10, 11r 18, 11v 7, 12r 1, 12r 16, 12v 12, 12v 18, 13r 8, 13v 5); honors 11v 8; hora 14r 12; huylls 4r 10, 13 < ŎCŬLU; imposiciones 5v 3; impossicions 13r 11; juridicció 4v 11; justicia 4r 10; jutge (ocurrències 6: 2r 13, 2r 2, 2r 7, 4v 4, 14r 10, 14r 9); 9r 13; lança 4r 9; letres 1v 18; 3r 3; linatge 6v 11; linatie 7v 16; llatì 14v 14; loch (ocurrències 15: 13r 3, 13r 4, 13r 7, 2v 10, 2v 11, 2v 12, 2v 8, 3r 6, 3r 8, 3v 10, 3v 2, 4v 9, 5r 1, 5r 4, 8v 15); lochs 1r 7, 10v 15, 11r 7; majestat 4r 15; manera (ocurrències 13: 10v 4, 10v 4, 11v 7, 12r 3, 13v 10, 14r 1, 2r 11, 3r 4, 4r 15, 4v 15, 4v 3, 4v 6, 5v 6); mes 1v 1.9, 14r 14 < MĒNSE; messes 11v 19; messions 13v 4; missatje 3r 5; Monestir (ocurrències 7: 1r 6, 1r 8, 2v 1, 2v 9, 3v 1, 4v 7, 14v 3), monje 1r 5; monjes 14v 3; muller 2v 19; muntanyes 10r 3; murs 11v 12; nativitat 1v 2, 14r 14; negocis 1v 11; nodriments 9r 10; noembre 1v 2.10; nom (ocurrències 10: 1r 1, 2r 12, 3r 14, 3v 8, 6r 11, 6r 5, 7r 15, 12v 15, 13r 4, 7v 1); noms 2v 13; notari 14v 10.11.12; nudrimens 8v 9, 9r 14; obres 11v 16; official (ocurrències 6: 1r 4.17, 1v 10, 2v 4, 2v 6, 3r 4); officialat 3r 5,14v 12; ornaments 11v; paga 6v 1; pans 7v 9.11; paper 14v 14; paraments 11v 17; paraula 4r 4; pare(ocurrències 23: 1r 10, 1r 8, 2v 14, 2v 16, 2v 16, 3r 1, 3r 13, 5r 12, 5v 14, 5v 15, 5v 16, 6r 11, 6r 14, 6r 5, 7r 16, 7v 1, 8r 15, 9v 9, 14v 11, 14v 3, 14v 4, 14v 7, 14v 9); part (ocurrències 17: 1r 10, 1r 14, 2v 7, 2v 8, 3r 19, 3r 8, 3v 4, 3v 6, 3v 8, 5r 8, 7r 7, 7v 4, 8v 1, 13v 11, 14r 1, 14r 5, 14r 6); parts (Ocurrències 14: 1v 7, 2r 3, 2r 6, 2r 7, 3r 17, 3r 5, 3v 13, 3v 17, 4r 17, 4r 3, 4v 1, 4v 14, 4v 6, 14v 4); pastures 11r 7; pecora 6v 9, 7r 6.11; pecores 6v 12; pena 5r 14.15, 6r 3; penades 1r 17, 2r 16; penes (Ocurrències 6: 5v 3, 6r 17, 6r 4, 6r 8, 6v 1,13r 11); pensa 4r 13; pernes (ocurrències 5: 6v 10, 6v 12, 7r 13, 7r 3, 7r 8); perrata 11v 7; persona 6v 11, 7v 16, 12r 2; plech 14v 15; pleyt (ocurrències 4: 3r 15, 3v 3, 13v 4, 13r 19); porcells 8v 9, 9r 13; portes 11v 13; posicions 2r 4, 3r 7, 3v 6; possessions(ocurrències 6: 5r 3, 5v 2, 7r 3, 11v 8, 12r 11, 12r 4); possicions 3r 11; predicador ( ocurrències 7: 1r 9, 3r 13, 3r 14, 3v 8, 3v 9, 8r 15, 9v 9); predicadors 14v 4; prescripció 9v 12; preu 8r 12; profit 12r 12; propòsit 1r 17, 2r 16; prorata 12r 3; provenimens 4v 10; proves 13v 11; rahó (ocurrències 4: 4r 9, 5v 1, 7r 13, 7r 3); rahóns 1r 15, 2r 3 < RĂTĬŌNE; rebeŀles 13r 12; rector 3r 6; refecció 11v 14; regencia 4v 12; relació 3r 4; remeis 13r 11; rendes 4v 10; reparació 11v 13.15; reparacions 11v 18; responsions 3r 10, 3v 7; respostes 3r 10; rubriges 3v 16; sagrament 3r 16; savi 1v 6.16, 4r 6; scriptura 1v 18; scriptures 2r 3; scuse 9v 13; sentència (ocurrències 5: 1r 15, 2r 10, 2r 8, 9v 10, 14r 9); senya 4r 18; senyal 14v 11; senyor (ocurrències 23: 10r 15, 10r 2, 10r 6, 10r 7, 10r 9, 10r 9, 12r 15, 13r 14, 13r 8, 14r 11, 14r 15, 14r 9, 1r 17, 1r 3, 1v 10, 1v 3, 2r 15, 2r 7, 2v 3, 2v 6, 3r 4, 5r 9, 9v 15); senyors (ocurrències 4: 9v 16, 10r 16, 10v 6, 13r 10); sera 13r 13; sglesies 11v 16; soles (ocurrències 4: 5r 15, 6r 4, 6r 5, 6r 9); succehidors 9v 7; successidors 11v 5 < *sŭccēssĭtor intensiu de < SŬCCĒSSŌRE taxació 13v 7; temps (ocurrències 17: 7r 12, 7r 15, 8r 11, 8r 12, 8r 6, 8v 16, 9r 16, 9r 6, 9v 12, 9v 2, 9v 5, 10v 1, 10v 10, 11r 16, 12r 12, 12r 17, 12v 3); terme (ocurrències 16: 1r 13, 2v 11, 5r 17, 6v 6, 7r 4, 8v 2, 8v 7, 9r 11, 9r 4, 9r 510v 13, 11r 1, 11r 4, 11v 11, 11v 3, 12r 5); termens 5r 4.11; termes (ocurrències 4: 4v 10, 7v 8, 8r 3, 8v 15); terratinens (ocurrències 22: 4v 15, 5v 13, 6r 6, 6v 5, 8v 3, 8r 14, 8r 2, 10v 9, 11r 1, 11r 12, 11r 15, 11v 3, 12r 9, 12v 14, 12v 5, 13r 1, 13r 6, 13r 7, 13v 1, 13v 11, 13v 16, 13v 3); terratinents (ocurrències 9: 7v 5, 7r 1, 7r 17, 8v 12, 8v 17, 8v 2, 9r 17, 9r 3, 9v 7); terres 9v 8, 11v 5.9; terrestinens 1r 13; terrestinents 2v 11, 3r 14; territori 13r 15; testimonis (ocurrències 6: 10r 1, 10r 11, 13v 12, 14v 5, 2r 4, 3v 12); treball 12r 2; tribunal 14r 9; valls 11v 12; valor 11v 8, 12r 3; vegades 12v 4.10; vell 6r 14; vencedor 13r 19; venemes 11v 19; ver 14v 13, veritat 4r 14; via 13r 10; vicari 2v 4; vila 11v 13;
Bibliografia
AAA 2002 Archivio per l’Alto Adige vol. XCVI 2002, p. 159-214.
AAA 2004: Corona Alpium II, Archivio per l’Alto Adige vol. XCVII – XCVIII 2004, p 44-115.
ALTISENT 1974: Agustí Altisent, Les Granges de Poblet al segle XV: assaig d’història agrària d’unes granges cistercenques catalanes, Institut d’Estudis Catalans, 1972
BADIA 1981: Antoni Maria Badia i Margarit, Gramatica historica catalana, Edicions Tres i quatre, Valencia, 1981.
LLUCH BRAMON 1998: Rosa LLUCH BRAMON, El mas i la servitud en el segre XIV i XV, una aproximació, dins el mas medieval a Catalunya, Quaderns del Centre d’Estudis Comerçals de Banyoles, Centre d’Estudis Comarçals de Banyoles, Banyoles 1998.
CASTELLANI 1952: Arrigo CASTELLANI, Nuovi testi fiorentini del Dugento / con introduzione, trattazione linguistica, glossario a cura di Arrigo CASTELLANI, Sansoni, Firenze, 1952
De la Peña 2007: J.L. De la Peña, M. De la Peña, M. Salgot and Ll. Torcal, The Water in the Royal Monastery of Santa Maria De Poblet, Tarragona,
Spain, Abstract “The history and water-related features in the Poblet Cistercian Monastery, located in Tarragona province, Spain are described”. In “Water Science & Technology. Water Supply [Recurs electrònic]” Vol. 7, no. 1 2007, p. 261-267, London, IWA.
FÖRSTERMANN 1968: Ernst FÖRSTERMANN, Altdeutsche Personnamen, Wihlelm Fink Verlag München, 1968.
FRANCOVICH 1999: Nicoletta Francovich Onesti Vestigia longobarde
in Italia, 568-774: lessico e antroponimia, Roma, Artemide, 1999.
KAUFMANN 1968: Henning Kaufmann, Altdeutsche Personennamen, Erganzungsband, verfasst von Henning Kaufmann, W. Fink, Munchen, 1968.
KLUGE 2002: Friedrich KLUGE, Etymologisches Worterbuch der deutschen Sprache, bearbeitet von Elmar Seebold, De Gruyter, Berlin ; New York 2002.
MOLL 2006: Moll Francesc, de Borja , Gramàtica històrica catalana, edició corregida i anotada per Joaquim Marti Mestre ; amb la collaboració de Jesus Jimenez, Universidad de Valencia, Valencia, 2006
MORAN 2002: Josep Moran, Topònims catalans: etimologia i pronunciació, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002.
NADAL 1983: Josep Maria Nadal, Modest PRATS, Historia de la llengua catalana, Dels origens al segle 15; proleg. de Joaquim Molas, Ediciones 62, Barcelona, 1983.
NIERMEYER 1984: Jan Frederik NIERMEYER, Mediae latinitatis lexicon minus, composuit J. F. Niermeyer, perficiendum curavit C. van de Kieft ; abbreviationes et index fontium composuit C. van de Kieft adiuvante G. S. M. M. Lake-Schoonebeek, Brill, Leiden, 1984 .
RASICO 1982: Philip D. RASICO, Estudis sobre la fonologia del catala preliterari, proleg de Joseph Gulsoy
(Barcelona), Curial, Abadia de Montserrat, 1982.
REW: MEYER – LÜBKE Wilhelm, Romanisches Etymologisches Wörterbuch, (REW), Carl Winter Universitätsverlag Heidelberg 1972.
ROHLFS 1967-1969: Gerhard ROHLFS, Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti, trad. it. di S. Persichino, T. Franceschi e M. Caciagli Fancelli, Torino, 1967-1969.
SCULLY 1998: Terence SCULLY, L’arte della cucina nel Medioevo, , Piemme, Casale Monferrato 1998.
SABATÉ 1997: Flocel SABATÉ “Territori i jurisdicció”, Catalunya Romànica, XXIV, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997, pàg. 61-65.
STUSSI 1965 = Alfredo STUSSI, Testi veneziani del Duecento e dei primi del Trecento, a cura
di Alfredo Stussi, Pisa, Nistri-Lischi, 1965.
Violante 1908: Cinzio Violante, Economia, società, istituzioni a Pisa nel Medioevo. Saggi e ricerche, Dedalo, Bari, 1980;
ZANDERIGO ROSOLO 1982: Giandomenico ZANDERIGO ROSOLO, Appunti per la storia delle Regole del Cadore nei secoli XIII-XIV, Tipografia Piave (Belluno) 1982.
TEXTS PER A APROFUNDIR
Juan Francisco Bellot Abad 2004, Importància del bosc de Poblet en la regulació del cicle hídric i la qualitat de l’aigua. En: “Actes de les primeres jornades sobre el Bosc de Poblet: del règim senyorial a la gestió pública”; Poblet, 12 i 13 de novembre de 2004; coordinació: Anton Vallvey Sanromà i Josep M.T. Grau Pujol. Barcelona, Departament de Medi Ambient i Habitatge.
Josep Maria Casas Homs, 1976, Llibre del batlle reial de Barcelona: Berenguer Morey (1375-1378), Barcelona, Dalmau.
Anna Maria Compagna Perrone Capano (a cura di) 1979, Fonti aragonesi, vol. X, in «Testi e documenti di storia napoletana pubblicati dall’Accademia Pontaniana», serie II, Napoli. 1983
Anna Maria Compagna Perrone Capano (a cura di) Testi lucani del Quattro e Cinquecento. I: Testi, in «Romanica Neapolitana», 13, Napoli, Liguori.
Anna Maria Compagna Perrone Capano (a cura di) 1990, Lupo de Spechio, Summa dei re di Napoli e Sicilia e dei re d’Aragona, in « Romanica Neapolitana», 26), Napoli, Liguori.
Joan Coromines 1988, Diccionari etimologic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, Curial, Caixa de Pensions La Caixa.
Maria Àngels Diéguez Seguí, 2002, Clams i crims en la València medieval: segons el Llibre de cort de justícia (1279-1321) Alacant: Universitat D’Alacant, Departament de Filologia Catalana.
Ramon D’abadal I De Vinyals 1914 Les “Partidas” a Catalunya durant l’Edat Mitja: tesis doctoral Barcelona, L’Avenç,
Pompeu Fabra, 1988 Gramàtica Catalana, Prefaci de Joan Coromines, Barcelona, Teide.
Josep Maria Font Rius 1968, Del Domini pobleti sobre la vila de Verdú. Notes per a la història del regim senyoral de Poblet. En Miscellanea Populetana. Abadia de Poblet, pp. 362 y ss.
Andreu Galera i Pedrosa 2001, Territori, senyoriu i jurisdicció a la Catalunya Central: la Batllia de Cardona, ducat de Cardona, i la baronia de Santa Maria d’Aguilar: S. XI- XVI
Valentí Gual Vilà 2007, Monestir de Santa Maria de Poblet. Arxiu Poblet, senyor feudal, la documentació de l’armari III, Valls, Cossetània.
Valentí Gual Vilà, Història de Poblet, Tarragona, Abadia de Poblet, DL, 1974
Remedios Isquierdo 1993, Societades medievales Valencia.
Remedios Isquierdo Llibre del consell de la ciutat de Barcelona: segle XIV: les eleccions municipals
Remedios Isquierdo, 2007, Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals. Departament d’Estudis Medievals.
Bernardo Morgades, 1948, Historia de Poblet
Flocel Sabaté Curull, 1991, Fiscalitat i feudalisme (Tàrrega, 1329: recompte i reestructuració), Barcelona.
Jordi Torruella i Llopart (coordina Ismael Almazán i Fernández), 2001, Inventaris i catàlegs dels fons de l’Administració reial i senyorial: corts del batlle de Sabadell, comarca i foranes, 1347-1795, Sabadell: Arxiu Històric de Sabadell.
Martínez Sánchez1999, Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval, Barcelona, en particular La insolvència municipal a la segona meitat del segle XIV pp. 255-280.
Roca TRAVER, 1993, La Jurisdicción civil del Justicia de València: 1238-1321, Real Academia de Cultura Valenciana, València
Vocabulari de noms de persona valencià-castellà, castellà-valencià, 2006, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Referència que s’ha de citar:
À citer:
Etwaige Zitat:
Alessandro BONACCHI,
Sentència pel pagament de drets senyorials ©
www.filologiaromanza.it Pistoia 2009-07.10.2021.
Tutti i diritti riservati ©
Alle Rechte vorbehalten ©
Tos els drets reservats ©
All rights reserved©.
Tous droits réservés ©
Pistoia 2009-07.10.2021.
© Auskunft /renseignements info@filologiaromanza.it Prof. Alessandro Bonacchi