Seleziona una pagina

en la Sentència pel pagament de drets senyorials 

Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet doc. 4 del 3 juny 1374©

Referència que s’ha de citar: 

À citer: 

Etwaige Zitat: 

Alessandro BONACCHI, L’encontre  de consonants amb Y  en la Sentència pel pagament de drets senyorials, Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet doc. 4 del 3 juny 1374©, www.filologiaromanza.it Pistoia 2009-07.10.2021.

Tutti i diritti riservati © 

Alle Rechte vorbehalten ©

Tos els drets reservats ©

All rights reserved©.

Tous droits réservés ©

Pistoia 2009-07.10.2021

L’encontre de la consonant amb y és molt diffus en el romanç. La distinció del rencontre de Y amb cascuna de les consonants és necessària, però tot sovint pareix que hi hagi una regla precisa en aquests rencontres, bé que sigui evident que la posició pretònica produeix un exit diferent de la postònica (Moll 2002: 137-143, amb la bibliografia en referència). Així no es pot explicar perquè la mateixa desinencia en la mateixa posició hagi exit diferent sens tenir present el so del rencontre de Y amb consonant.

Cal de dir que la consonant amb Y detèrmina el so [∫] que esdevé l’oclusiva prevalent en l’aplec, com es pot veure en els exemples. 

L’aplec llatí – TĬŌNEM (TY representa simplement l’aplec llatí – TĬ -; les formes del llatí mantenen la Ĭ. Vegeu Moll 2006: 139) > – ció de la síl·laba final, es troba en determinació (f 1 v, 12) < DĒTĔRMĬNĀTĬŌNEM i relació (f 3 r, 4) < RĔLĀTĬŌNEM. En general – TĬŌNEM determina en aquest cas el so [∫]mitjan entre [dz], [∫] i [θ] amb exit en català [s] i grafia ci, relicte de l’antigua pronunciació amb prevalència de la guttural palatal (pels diferents exits de – TY – vegeu Badia 1981: 202-203; Rasico 1982: 140-141; Moll 2006: 139; pels canvis en italià (amb grafia – tj ) vegeu Archivio per l’Alto Adige 2004: 82-83). 

En rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM cal de tratar la reducció de l’aplec de la consonant amb Y que acaba a h, que té funció antihiat. És de observar que l’aplec – ty – es troba en siŀlaba pretònica. 

Si la guttural dispareixés, s’hauria l’anul·lement de la guttural intervocàlica, mes no es presentaria h antihiat, que no té una posició grafica solament.

El so DY > [d∫] de juhí (f 4 r, 12) < ĭūdĭcĭuM acaba a [χ] amb una forta aspiració, que esdevé prevalent en l’aplec i reb grafia h; l’aplec cĭ acaba a [c∫] qui esdevé igualmente fortment aspirat; el canvi és doncs ju[d∫]i[c∫i] > ju[χ]í[χ]i > juhíhi > amb dos sons fortment aspirats dels què el segon més que de s’absorbeixer en el primer sembla descompareixer com a guttural intervocàlica amb exit juhíhi > juhíi. > juhí S’ha de veure el mateix mutament DY > [d∫] > h en sehiut ( f 4 r, 15) < *sĕdyūtum, on apareix h antihiatderivant de dy> [d∫] amb prevalència en aquest cas del so [dz], avui amb grafia j, descomparescut com a l’identic a i < g < j (Badia 1981: 204-205. Moll 2006: 140). La demostració d’aquest canvi s’ha de veure en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTEM, on GĔ presenta el so [] quasi identic a [d∫] del precedent, amb exit [] > i derivant de g < j <[dz] vist abans, acabant a l’aspiració qui pren grafia h.

En preu (f 8 r, 12), prĔtĭuM es troba el canvi de l’aplec – ty – > ø per la pèrdua de s < [s] < [∫] < tĭ (Moll 2006: 139; Badia 1981: 202, on l’anuŀlament sería de veure-se per la posició protonica de – TY -; 234, amb les notes 2 i 3 per l’ anuŀlament de S antigua. Moll 2006: 137-143). Aquesta regla de la pèrdua de s < [∫] pot valer també per a succehidors (f 9v, 7) < *sŭccĕssĭtōrem, substantiu refet sobre SŬCCĔSSŌREM, en quant l’aplec – SĬ – té el so [∫]. Segons la regla precedent, – SĬ – amb la pronunciació [∫] acaba igualment a la forta aspiració [χ] que dispareix amb so grafic h.

Per la mateixa regla vista abans juridicció (f 13 r, 14) < ĭūrĭsdĭctĭōneM pateix la caiguda de s i sobre tot presenta el so – ctyó – > [∫] que esdevé ci per prevalència de l’element palatal amb grafia – cció sens assimilacióde les dues gutturals, que es pronuncien també avui [ks]; quant a prescripció (f 9v, 12) < PRAESCRĪPTĬŌNEM en –ty – > [∫] és prevalent encara el so palatal que reb grafia ci, que segueix la bilabial sorda regularment sens assimilació (Obviament guestió (f 1 v, 4) < QU(A)ESTĬŌNE té l’aplec – STÏ – en lloc de – STY -, amb exit – stió, en quant Ĭ és no cap semiconsonant).

El substantiu deçisió (f 1 v, 12) < DĒCĪSĬŌNEM presenta els aplecs – cy – i – sy -. L’aplec sy es manté, mentre que – cy – rep grafia ç entesa com a la restitució del so mitjan entre [s], [ci] i [θ]. Obviament en aquest cas preval el so mitjan [θs] amb grafia ç, allò que dimostra la gran diversitat de sons de la consonant amb y (per a C devant de E vegeu Badia 1981: 234; Moll 2006: 142).

Possessions (f 5 r, 3) i possicions (f 3 r, 11) < PŎSSĔSSĬŌNEM tenen la diferent evolució de l’aplec sibilant amb Y, a saber SY > scy > [t∫] > [θc] amb prevalença del so palatal i consegüent grafia – ci– de possicions.

No presenta dificultats l’aplec –sy -, que es manté, com en conclusió (f 3 r, 9) < CŎNCLŪSĬŌNEM, comissió (f 1 v, 18) < CŎMMĬSSĬŌNEM, que pateix degeminació de la bilabial vibrant, però conserva l’aplec – SY – independentment de la presència de la geminada sibilant. 

També en provehese (f 10 r, 14) < * prōvĭdye(se) < PRŌVĬDET(SE) s’ha de entender el canvi de l’aplec – DY – > [t∫] / [θ] > [δ] > g > [χ] > h a la mateixa manera de sehiut, però no s’explica la presència de I > e (Moll 2006: 140. És el mateix qui ha determinat les formes amb G en italià, com veggio < VĬDĔO o deggio < DĒBĔO presents en tota la Divina Commedia de Dante). La grafia h representa igualment – dy – en possehexen (f 5 r, 2) < PŎSSĔDĬSSENT, bé que el canvi natural Ĭ > e faci suposar el simple anuŀlament de D > ø, la qual cosa no és però acceptable. Puig (f 14 v, 1) < PŎDĬU és interessant per la germinació i la metàtesi de Y de l’aplec dyi > ydi, on la i esdevé encara y amb exit – dy – [δs] amb grafia g (Moll: 2006: 85.140).

En possehexen (f 5 r, 2) < *pŏssĕdĕscunt la desinència – escunt esdevé –exen (Moll 2006: 126-128; Badia 1981: 234)acabant al mateix exit en pexen (fol8 v, 6) < PĀSCUNT, en paxer (f 11 r, 5) < PĀSCĔRE; solament axí (f 3r, 7) < acsi < *hāccŭsīc té el so natural [ks]. 

L’explicació d’aquesta diversitat d’encontres de consonants amb el mateix exit s’ha de trobar en la desinència incoativa del subjunctiu procehesha (f 4 r, 12) < *prōcēdescat de *prōcēdīr refet sobre PRŌCĒDĔRE amb canvi de conjugació. S’hauria de suposar que la caiguda de D > ø detèrmini h de l’aplec – ehe; però, com en el cas precedent, es trata del mateix exit, i s’ha de entendre el passatge – DĪ – > – dy – > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, bé que no sigui facil demostrar-ho. Havem encara – sha derivant de SCA(T), que pateix la caiguda de C > ø, que no semblaria tenir alguna correlació amb la grafia x, mentre que presenta el mateix so i el canvi similar amb la desinència de posseheix (FOL 12 r, 5) < * pŏssĕdĭscit, possehexen (f 11 v, 10) < *pŏssĕdĭscunt, igualment incoatius després del passatge a la conjugació en -ir (Badia 1981: 298 per a les conjugacions catalanes; 300-301 per a la formació del present indicatiu); la E de –esha deriva de la i per canvi natural romanç. Doncs hi ha el so [ks] amb grafia x en – eix de *- escit, – exen de *- escunt ( Per a la desinència incoativa vegeu Badia 1981: 306). La desinència –esha < – SCAT, devria tenir el mateix so o la mateixa característica, mentre que pareix indicar l’anuŀlament de C > ø, que però no és possible pel fet que no es troba entre dues vocals. En realitat la desinència –esha per la presencia de a del subjunctiu es presenta diferent de – sci -, que però s’havria de pronunciar [ssy] > [s∫] > [sδs] on havem la prevalència de l’element sibilant [s] i la caiguda de [sδz] > [t∫] / [θ] > [δj] > [χ] > h, que explica també l’aplec – ty – de rahó (f 4 r, 9) rătĭōneM. 

L’explicació del problema es troba en el fet que en el romanç havem differents tipus d’encontre de sons de [∫] segons que el so sibilant pogui patir metàtesi o romandre al sou lloc. Doncs x de la desinencia – eix i –exen és la metàtesi – csit [ks] de -SCIT [∫] de la tercera persona a la mateixa manera de x < cs [ks] < SC de pexen i de paxer < PĀSCUNT / < PĀSCĔRE. En la desinència – eix cal de tratar l’anticipació de I derivant de la desinència incoativa – *escit > *ecsi > *eics > eix.

L’aplec –sha de procehesha representa el so palatal [∫] derivant de l’encontre de s amb c entès com cy. En fets havem el fricatiu cy [∫] i – SCAT que esdevé s+[∫]+a, obviament amb la caiguda de la dental final. En el passatge s[∫]+a > – sha el so [∫] acaba a s en la manera precedentment vista. A completament de la grafia x s’ha de observar matex (f 13 r, 4) i mateix, (f 13 r, 4) < MĔTĬPSUM (Badia 1981: 234), on Ĭ esdevé e per canvi natural romanç; l’aplec – epsu– acaba a – eix, com si tingués la consonant guttural en lloc de la labial sorda, pel passatge precedentment vist de [t∫] = cy, amb els sons – ipsum > –ep[∫] > – e[∫] > – e[s∫y] (Moll 2006: 124), on la prevalència de c fe acabar a e[yks] > – eix o més simplement – ex. La demostració d’això es troba també en el francès caisse < CĂPSA, on l’italià cassa, el francès caisse, el català capsa i caixa, el pisà cascia. Cal de remarcar que a Pisa l’arbre acacia (cat. acàcia) es diu també cascia, amb afèresi, segons la mateixa regla precedentment vista, i cat. caixa prop de capsa; en provençal es troba sovint l’anticipació o metàtesi de i del so [s∫y] > [ys∫] que en francès esdevé –is– sobretot després de a; ens troba el so mitjan en l’antic pisà a Itàlia en cascia, la caixa.

Cal de considerar els mots missatje (f 3 r, 5) < *mĭssātĭcum, formatje (f 9r,13) < *fōrmātĭcu, danpnatje (f 11 r, 8) < *dămnātĭcu, linatje (f 7 v, 16) *līnĕātĭcu per el canvi del sufix – ĀTĬCUM > atje, on y < Ĭ esdevé j, modern g. Aquesta mutació és important perquè permet de veure que la germinació de y no s’ha determinada en l’aplec – ẰTĬ -, mes en el rencontre de Ĭ amb i < C, que subeix vocalitsació. Això es dedueix de la permanència de la dental t, que no ha fusió amb Ĭ. En italià havem les formes amb la geminació de la consonant palatal g, com messaggio, formaggio, danneggio, lignaggio; en català resta l’aplec – ằtg – < – ằtj – < – ằtĭi – < ẰTĬCUM. 

Juny (f 14 r, 14) < IŪNĬUM i senyor (f 9v, 15) < SĔNĬŌREM pateixen el canvi – NĬ – > – ny – [ñ]; senyal (f14 v, 12) < SĬGNĀLEM, amb canvi natural Ĭ > e, té grafia – ny – de – gn -, del moment que el so devia ser [ñ]. S’ha de fer una observació per a any (f 1 v, 2) < ĂNNUM i annualment (f 8 r, 13) < *ănnŭālĕmĕnte, que té la geminada nasal, mentre que any pateix germinació de y amb exit ănnyum, on [ñ] (Badia 1981: 205-206. Es trata de la mateixa formació del espanyol año) es semplifica en la grafia – ny – amb caiguda de la vocal final. És interessant que any i anys (f 7 r, 5; 9v, 6) no tenen la mateixa pronunciació [n] de annualment, bé que derivin ambdos de ĂNNUM. Es trata del mateix fenomen del piemontès i del milanès oriental, on es troba agn [añ], plural de anno < ĂNNUMexactement com el català any (Rohlfs, 1967-1969 I. § 237, p. 334-335). Per a la questió de agno i de la grafia – gn – < nn [ñ] vegeu Rasico 1982: 214. És interessant el fet que la grafia – gn – dels documents catalans de Rasico 1982: 214 n. 483 sigui identica a l’italiana; així no es distingueix el català Compagni o estagno de l’identic italià del XII segle. Vegeu també Rasico 1982: 96-97.

Per l’adverbi menys (f 4 r, 1) < MĬNUS, no es considera l’hipòtesi de la derivació del comparatiu de l’adverbi *mĭnĭus,mentre que s’ha de tenir en compte la germinació  d’una y dabans a la conconant com en any.

Quant al participi convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtu s’ha de considerar la germinació de y després de n, que no restitueix el so [ñ], escrit gn, mes esdevé –ng– [ng], amb la guttural sonora dura. El mateix fenomen és evident en el verb tinc < *tengo < TĕNĕO, exactament de la mateixa manera que l’italià tengo i vengo < VĕNĬO (Rohlfs, 1967-1969 II. § 535, p. 259-260). L’explicació més simple sería de considerar y una semiconsonant i de veure-hi el so [g]; però el passatge de –ny – al so [ng] presenta analogia amb els altres casos d’encontre de consonats amb y, a saber gairebé com en vihent (f 4 r, 16) < VĬGĔNTE, on es troba la germinació de y en l’aplec – GĔ – > – gye – [] amb prevalença de la guttural que esdevé primerament aspirada [χ], successivament cau i rep grafia – he -; en el cas de convenguts (f 5 r, 6) < *cŏnvĕnyūtu l’aplec – nū – pateix germinació de y i esdevé – ngyu – [n] on la guttural té prevalença, amb exit – ngyu – [n]; la guttural esdevé primerament aspirada [χ] i successivament rep grafia g del prevalent so [g] segons la regla dels sons vists precedentment.

També Batle (f13 r, 3) < BĂĬŬLUm presenta gairebé el mateix fenomen després de la caiguda de Ŭ; la presència de la dentale sorda t demana que la Ĭ esdevingui y amb so interdental [] / [- sci -] > [- csl -] > [- χl -]; bajle > bajlle (Badia 1981: 125. Vegeu pels aplecs dll / tll Badia 1981: 217)

Podem deduir  una conclusió interessant per al so [∫] fora del domini de la llengua romànica: podrem suposar que en una època indefinida del baix llatí vam pronunciar el aplec [SC] > [∫] coma prèstec romànic en anglès  i en alemany. L’exemple més evident és la desinència dels adjectius llatins en – ISCUm: *Teutiscum acaba a teutsch > Deuts[∫] > deutsch; angliscum acaba a Angliscium>Angli[∫] > English; el substantiu DISCUm  (italià Desco i català desca) esdevé Tisch en alemany i Dish en anglès. Aquestes formes anglès i alemanya, en quant mantenen I, segurament son més antigues que desco i desca, qui presentan la mutació i > e. El verb alemany mischen < llatí MISCĒRE i francès mêler troba correspondència en l’anglès to mix per a la vocal  qui no canvia cap; també  l’aplec [SC] esdevé la forma mitjana amb [sc] > [cs] > [x], això és to mix. 

L’adjectiu llatí FALSUm esdevé en alemany Falsch i en anglès false; trobam una forma mitjana en  l’occitan falces cocelhs (Biblioteca Laurenziana ms 115 2v 1), où la confusion entre c / s est présente en pocecios ( < PŎSSĔSSĬŌNEm1v 29), falces cocelhs ( FALSUm CONSĬLĬUm 2v 1), desconoycens ( < *disconoscens, 1r 7), decendet ( < *descendut, 1r 36), enfancia ( < *infantia, 2v 11), adolesencia ( < *adolescentia, 2v 12), sso ( < *cehoc, 2v 13), agacian ( < 2v 15 ; < *gaia , Du Cange s. v. ; REW 137.275 ), cofecio (< *CŎNFĔSSĬŌNEm 1r 26, 2v 16), anayci ( 1r 11 ; atressi 1v 29; atreci 1v 39 : DOM s. v. ici <  EN-CE HĪC),  avaricia ( < ĂVĀRĬTĬAm 1v 14.27), golicia ( < *gulitiam 1v 15), justicia ( < IUSTĬTĬAm 2r 30), sentencia ( < SĔNTĔNTĬAm 2r 31), corectons ( < CŎRRĔCTĬŌNEm 2r 31), oncton ( < UNCTĬŌNEm 1v 6), iutjats ( < IŪDĬCĀTUm 2r 31), providencia ( < PRŌVĬDĔNTĬAm 2r 36), confermaton ( < CŎNFĬRMĂTĬŌNEm < 1v 5),  devoton ( < DĒVŌTĬŌNEm 1v 8 ; 2r 10), redenpton ( < RĔDĔMPTĬŌNEm 1r 42), temptatons ( < TĔMPTĂTĬŌNEm 2r 35), delatons ( < DĒLĀTĬŌNEm 2v 4), dominatons ( < DŎMĬNĀTĬŌNEm 2v 31) ; vezin ( < VĪCĪNUm 2r 5), fazia ( < 2r 9 ; FĂCĬĒBAM),  aduzien ( < ADDŪCĒBANT 2r 38), dizien ( < DĪCĒBANT 1r 18) fazien ( < FĂCĬĒBANT 1r 18), desplazia ( < *displacebat 1v 41), plazia ( < PLACĒBAT1v 47), cobezeiada ( < *cupidietatam < *cupidietare (REW 2405 ; 2r 4), crezensa ( < *credentia 2r 3), fazen ( < FĂCĬENTEm 2v 13), disen ( < DĪCENTEm 2v 13), jazen ( < ĬǍCENTEm 2v 14), auzen (AUDĬENTEm < 2v 15), vezen  ( < VĬDENTEm2v 16), fizels ( < FĬDĒLEm 2v 25), saviza ( < *savitia < savium < SĂPĬENTEM 2r 27), beleleza ( < *belleritia 1v 20 ; pour les noms italiens en -essa, à voir CASTELLANI 2000 : 511). Dans le manuscrit ms 115 2v 1 l’alternance i / y pour le son i dans les diphtongues présente les occurrences : ay 76 / ai  6 ; ey 9 / ei 4; oy 6 7 oi 0; (uy 2 / ui 1 ; iy 2 ont été considérés diphtongues, mais se trouvent en fin de mot) ; les occurrences ya 2, ye 10, yo 1, yu 1 alternent avec ia 47, ie 57, iu 9.©

Referència que s’ha de citar: 

À citer: 

Etwaige Zitat: 

Alessandro BONACCHI, L’encontre  de consonants amb Y  en la Sentència pel pagament de drets senyorials , Arxiu de la Biblioteca del Monestir de Poblet doc. 4 del 3 juny 1374© www.filologiaromanza.it Pistoia 2009-07.10.2021.

 ©